Porucs i pinxos

Porucs i pinxos

Aquell dissabte de tardor els tres amics passejaven per la platja, hi havia mar de fons i les onades arribaven pràcticament a les casetes de bany i quan retrocedien feien rodolar els còdols amb un terrabastall ensordidor per la suma de les moltes pedres rodolant a l’hora. Cada set onades, contaven, en venia una de grossa que els feia retrocedir fins el camí. Com passava cada any, la llevantada s’havia menjat la platja. Hi havia còdols de tres colors: blancs, negres i alguns de vermells i també petits vidres esmerilats brillant a la llum esmorteïda per núvols gruixuts, feia fresca. Els xicots s’entretenien a llençar palets per fer-los rebotar sobre les onades grosses, mentre la mar roncava i es coïa. A la part alta de la platja hi havia les casetes de bany numerades per guardar la roba, i també unes poques guinguetes tancades. Totes eren construccions de fusta, pintades de colors llampants o grises recremades pel sol implacable de l’estiu i l’aire salobre. Al darrere hi havia un caminet i de seguida s’alçava un talús cobert de pedra de granit picada per on transcorria una via morta.

Començava a plovisquejar, al passar pel davant del rafal d’una guingueta, la més propera a la via, van veure al fons un rodamón guenyo acompanyat d’un gran rottweiler negre amb clapes roges estirat sobre unes màrfegues. Els va cridar:  –Ei! Teniu un cigarro?

“Mira quin gos, xeic, no hi vagis Quim”, li va dir el Nanci. Però el Quim, bonàs, va entrar a oferir-li el seu tabac de caldo de gallina, li donà un cigar d’aquells a mig fer i quant anava a passar-li el llibret Smoking i l’encenedor, el clochard, es va penjar el cigar a l’orella, va remenar el morral i va treure’s un coi de navalla grossa i l’obrí, la navalla tenia molt de rovell a la fulla. Inopinadament, va fer un gest de burxada per fer-li un trau a la panxa que el xicot amb prou feines va poder esquivar fent un bot enrere que li va esquinçar la camisa “Em volies fotre, eh, marrec? Doncs prepara’t!” El Quim va tenir un ensurt de cal déu, aquesta no se l’esperava i va posar-se a córrer talús amunt cap dalt a la via tement que l’altre l’encalçava. La veu li tremolava, proferí: “Jepet, Nanci, alerta, aquest home va armat i és boig”

Plovia, entre les ortigues hi havia un perpal per desclavar cargols adormits a les travesses de la via. En Quim el va agafar i més coratjós va tornar al rafal, allí hi havia molta cridòria perquè tothom estava espantat. El Nanci, el més decidit anava armat amb una canya llarga que li servia per mantenir-se lluny de la navalla, hi havia un duel d’insults entre ells i el clochard mentre el rottweiler atiat pel seu amo, però estacat, intentava arribar sobre en Jepet que es defensava amb un roc a la mà tot esporuguit,  no sabia què fer, mentre el gos li mossegava una sabata proferint renecs, crits i xiscles de dolor. En Quim va rodejar la guingueta i se li va acostar pel darrere, el rodamón, amb el soroll de la pluja repicant no se’n va adonar i quan va ser a prop va disposar-se a propinar-li un cop a les costelles, llavors si que se’n va adonar per les mirades expectants, girà el cap i s’abraonà sobre en Quim que descarregava el parpal. El va encertar de ple, es va sentir un soroll de bossa rebentada, l’home va posar un genoll a terra, vacil·là i va caure de costat. El gos bordava i maldava per desfer-se de la cadena que li lligava el coll. Al rodamón li rajava la sang per entremig del cuiro cabellut parcialment arrancat. Es van acostar a poc a poc, potser que era mort. El gos bordava i es debatia per escapar de la cadena.

Esgarrifat pel que havia fet en Quim es va posar a plorar. El Nanci i el Jepet van anar a consolar-lo. Solidaris fins el crim, el Nanci va xiuxiuejar: “Escolteu, res d’avisar la policia, enterrem-lo”. Calia desfer-se del cadàver però per enterrar-lo, no teníem eines. El Jepet va suggerir que l’arrosseguessin fins l’aigua: “Semblarà que ha caigut del penya-segat i després s’ha ofegat”. Pesava molt, el van dur a estirons fins a la vora de l’aigua. Ara, la setena onada el feia pujar, baixar i rodolar. Van tornar el parpal al seu lloc i van agafar el camí de la ciutat.

La mar grossa va durar tres dies. Des de dalt de la via, observaven la platja i l’escullera. No hi havia indicis del cadàver. Una tarda van presenciar com una parella de Guàrdia Civil recorria el paratge. Després van veure com parlaven amb un guardaagulles.

El diari no portava cap notícia de les esperades, mut. En Quim cada dia estava més esgrogueït, taciturn i poruc, esperava el càstig. “Una altra vegada, i ara què et passa, Quim?” “He mort un home, tios, Déu em castigarà” “Va ser en defensa pròpia, hosti” “El vaig atacar per l’esquena amb un parpal” “Tenia una navalla i t’havia burxat, s’ho tenia merescut”

Va passar un mes. Poc a poc s’anaven calmant. Però vet ací que un diumenge per la tarda, asseguts al passeig de Les Palmeres van veure un turbant sikhs que venia de lluny, quan va ser més a prop es van adonar que era un embenatge i que el tipus era guenyo. El rodamón només veure’ls els va envestir. “Agafem camins diferents”, va dir el Nanci. “Quim, fes com aquell que ets fàcil de caçar i després el despistes fent una represa de les teves”

En Quim per un costat va quedar alleugerit al saber que no havia mort l’home. Es va sentir content i tot, però el tipus buscava venjança. Van rumiar que eren en una ciutat petita, fàcils de trobar, i aquest home volia matar-los. Tots ells van començar a tenir por.

Un dilluns pel matí quan el Jepet sortia de casa per anar a l’Institut va ser acorralat pel rodamón i va rebre una pallissa brutal que no el va matar de miracle i gràcies que uns homes van subjectar el guenyo. Els xicots estaven molt amoïnats i es trucaven constantment per donant-se ànims i procurant que no se n’assabentés ningú. Un dimecres dins el portal el rodamón esperava el Nanci, el xicot, que era el més fort de tots, malgrat la navalla es va poder esmunyir cap a casa seva sense prendre mal però en la brega va perdre la cartera i el gec. Desesperats, van quedar per trobar-se tots a missa d’onze el proper dissabte i prendre una determinació, tenien por del rodamón però potser també una mica de les conseqüències dels seus actes. Explicar-ho als pares, denunciar-ho a la policia o tornar-la-hi...

El diumenge, de matinada, com es fan aquestes coses, sortiren d’amagat de les seves cases. Es trobaren al camí de la platja amb una llauna de benzina del Nanci, i cadascú armat amb el ganivet gros de la cuina i la seua lot. El rodamón era a la màrfega i el rottweiler a la seva cadena, al terra hi havia tetrabricks de vi negre oberts. Dormia la mona. El gos va començar a bordar a la desesperada. Li havien de donar un ensurt definitiu. Aquella nit la Guàrdia Civil feia la ronda per si pescaven els contrabandistes de tabac in fraganti. Van veure la llum de les lots i van sentir el soroll de les veus i els lladrucs del gos. Es van acostar a la guingueta:

-Alto! Quién vive?

El Nanci va veure els naranjeros que els apuntaven des del camí i cagat de por va cridar amb veu tremolosa: “Soy hijo del Comandante Pastor !!”

“Pués, espera la de hostias que te va a propinar tu padre, cabroncete”