El cas és que dia sí dia també faig el mateix recorregut quan vaig i torno de la feina. De tant anar i venir, ja em conec cada tros de carrer, cada cantonada, cada rajola de terra i cada bordó escantonat.
Fa una mica més d' un any, han començat obres en un dels trams més freqüentats del trajecte pel que passo cada dia. Això ha fet que alguns carrers hagin canviat la seva fesomia perque, és clar, han hagut de modificar vies per on abans hi passaven cotxes i a hores d' ara, allò que abans era un carrer normal, ara no és altra cosa que asfalt aixecat amb maquinotes que fan un soroll ensordidor durant tot el dia i obrers vestits de groc llampant que van i venen. En mig de tot aquest enrenou, sorprenentment i com si es tractés d' un oasi perdut en la immensitat, hi ha una esplanada de sorra rasa d' uns quaranta o cinquanta metres quadrats. Forma part d' un espai públic, reservat per ús del barri, on encara hi queda un alè de vida civilitzada. Han estat els propis veïns de la zona que, després de mesos de reivindicacions, han aconseguit que l' Ajuntament els cedís una petita part del solar per explotar-lo i treure'n rendiment. D' aquest petit espai vital se n' ha tret un petit hort, un espai per passejar els gossos i un petit parc pel gaudi dels veïns. Tot un repte! En aquest parc, on mares i criatures tenen una alternativa més sana a d' altres parcs de la zona, hi ha un seguit de bancs de fusta, alguns sota xicrandes fullades que proporcionen una ombra envejable pels qui poden gaudir d'unes hores d'oci en plena ciutat, i que la constructora ha sabut respectar. No té massa gràcia el parc en sí, de fet, es tracta d' una zona aplanada amb sorra de color molt clar on no hi ha pas cap joc per a nens i nenes. L' alicient és la seva ubicació: allunyat de la polució i el soroll dels cotxes. Les sirenes de les grues quan fan marxa enrera i la pols que aixequen, són la molèstia més evident de tot plegat. Encara i això, l' espai és utilitzat per força gent.
Hi passo dues vegades al dia. De vegades, atrafegada, altres, tot fent un tranquil passeig. Habitualment, les anades, són les que faig atrafegada i les tornades de la feina, les més calmades.
Els matins d' hivern, el parc sol estar ocupat per persones grans que prenen un sol esmortoït, també n' hi ha d' altres que passegen el cotxets aprofitant la calma matinal; a la primavera, la cosa ja canvia. Al primer raig de llum acompanyat d' uns graus de bona temperatura, el parc s' omple de matí i de tarda, de grans i de petits, de pilotes i de mares i de bicicletes infantils... A l' estiu, fins ven entrada la nit, allò és un brugit de gent que dóna vida al parc per l' amor de Déu.
De bancs n' hi deu haver una vintena, de fet no els he arribat a comptar mai, però tant se val. El que sí sé és que n' hi ha un munt. Els bancs estan situats voltant dels quatre cantons del parc. Se situen arranbats a una valla feta de llistons de fusta i ocupen tot el perímetre. Quan hi passo pel costat, en tinc a l' abast dels ulls una desena. Segons si vaig o si vinc, els bancs són uns o uns altres, sempre depenent de l' angle de visió que tinc.
Ahir, quan tornava cap a casa, ja era fosc. Al parc no hi quedava ningú. Durant el bon temps, l' avinguda per on passo se sol il.luminar cap a quarts de nou del vespre i la llum dels fanals acompanya a qui hem de passar-hi, per això i pel fet que al parc no hi quedés ningú, em va sorprendre trobar-hi unes ulleres. Brillava un dels vidres a la claror d'un fanal. Em va cridar a la vista. Es tractava d' unes ulleres de pasta, obertes i estaven de cap per aball. Eren a la vora d' un dels bancs més propers a la porta d' accés al recinte. Un cop dins, m' hi vaig atensar. Eren de pasta fosca, marró molt fosc o negre fins i tot. No hi vaig veure la funda, però al seu costat hi havia la gamusa de netejar-ne els vidres. Vaig ajupir-me per mirar si havia caigut alguna cosa més: un tros de paper amb alguna anotació, una targeta de visita, algun indici que m' ajudés a esbrinar de qui podien ser. Res. Ni la funda ni cap pista. Les vaig agafar alhora que intentava recordar la cara d' alguna persona en les meves anades i vingudes que les hagués pogut dur posades. Les vaig agafar per una de les barilles i hi vaig mirar a través. Pretenia recordar la cara d' algú que hagués pogut oblidar un objecte tan preuat com unes ulleres i a la vegada tan curt de vista, per que el que era evident és que portant aquella graduació, difícilment en podria prescindir. No em venia ningú al cap. Em vaig angoixar. Em sabia greu deixar-les allà a l' abast de qualsevol. És clar que unes ulleres graduades no solen ser un objecte transferible. Deixar-les allà també podria ser el més sensat entenent que la persona intentaria recordar on havia estat per darrera vegada i acudiria al parc per recuperar-les. Estava feta un embolic. Sola allà al parc, sense ningú a qui preguntar i encolomar-li el mort: unes ulleres que no eren meves i un conflicte intern que se'm menjava per dins.
No sé què redimonis em va empènyer a seure al banc al costat de les ulleres, en la foscor de la nit i sola com estava. Me les mirava a la claror del fanal com si de cop en el món no existís res més: únicament aquelles ulleres i jo. Me les mirava i semblava com si aquell objecte tan quotidià sobtadament es convertís en una raresa.
Sabia que tenia milers de coses a fer a casa, no oblidava que no havia rentat els plats de la nit anterior i encara no sabia què em faria per dinar demà, però el temps i l' espai s' havia reduït a aquelles maleïdes ulleres sense amo ni mestressa. Les havia deixat al banc per observar-les novament, però amb un acte reflex les vaig tornar a agafar i amb la gamusa les vaig netejar, me les vaig col.locar i tot i que la graduació era impossible, semblaven fetes a mida.
Poc a poc tot anava canviant al meu voltant. Reconeixia aquell "tros" de terra com a pròpia, la meva terra. Davant mateix, mirava el vert-roig de les tomaqueres que ja anaven donant el seu fruit, al costat, les faves i les bajoques. Aquell any, les bajoques havien donat una mica massa, de feina, però la cullita se'n veuria reforçada. Hauria valgut la pena, la feinada. Més enllà dels enciams, les cebes i les patates . A la dreta, els fruiters em xivaven que aquell any, les pomes sortirien com mai: grans i molt dolces, peres i prèssecs per donar i vendre i, ai, el nesprer! Aquell any tocava fort i les branques s' allargaven per empetonar el terra, la terra. Aquella terra que havia vist créixer la canalla enjogassada i que ara, amb el pas del temps i les obligacions, havia crescut lluny de la terra que els va veure néixer.
Em vaig aixecar. De tant anar i venir, ja em conec cada tros, cada hort, cada pagès de cada terra i cada fruiter. Les ulleres, la imaginació em fan veure coses que no hi són. A poc a poc vaig prenent consciència de per què en aquella estona tinc la sensació de sorpresa per aquella vida meva. Entenc que aquesta és la meva altra vida, aquella que somïo i que m' agrada. Sóc conscient d' aquell viatge en l' espai i el temps que m' ha dut fins aquí, fins a la meva "altra" vida, però encara desconec com he arribat fins aquí.
De sobte, recordo les ulleres perdudes, abandonades, potser. M' han obert la porta fins aquí i sóc plenament conscient que si me les trec, deixaré de veure el campanar, deixaré de veure les pedres de les cases del poble, per tornar a la realitat dels maons i el ciment. Deixaré de treballar el meu tros per veure com poc a poc es va convertint en un parc sense gràcia.
