LA JOVE MARXANT D'ART

Ja feia temps que li anava al darrera. I tossut, no defallia malgrat les seves excuses de noia ben educada. Ell, insistia, insistia i insistia. Fins i tot va inventar-se recomanacions que després va descobrir que eren falses.  I finalment, per a que la deixés en pau d’una vegada, va accedir d’anar al seu taller a veure les seves pintures que prèviament li havia ensenyat en fotografies de molt mala qualitat, segons ell.

Va dir-li que aniria cap a dos quarts de quatre de la tarda i es va apuntar una adreça prop de la plaça de toros  Monumental  de Barcelona.

A l’hora en punt i amb ganes d’enllestir el compromís,  prem el timbre i... no s’ho podia creure !!!. El personatge en qüestió, obre  la porta  amb un batín estampat en arabescos de coloraines que el podria dur l’Arturo Fernández en una pel·lícula espanyola dels anys seixanta.

Així de resquitllada,  en una habitació que tenia la porta oberta, veu  una ampolla de xampany dins una glaçonera  i dues copes al costat; tot estudiadament col·locat en una tauleta baixa de fòrmica.

-Si he de veure els quadres, hauràs d’obrir més llums-, li diu. Realment, en tot plegat, veu la preparació d’un Don Juan de pa sucat amb oli. I per a fer conjunt amb l’escenografia, les parets eren plenes d’ uns quadres horribles. No s’equivocava amb el judici que ja tenia fet veient les  imatges en paper.

Va obrir més llums i, encara pitjor. Aquelles “obres d’art” eren indescriptiblement dolentes . I a sobre, ell,  dient que es sentia deixeble de Matisse i de Picasso.

Una altra ja se’n hauria anat al primer cop d’ull de tot el panorama. Però no... la seva educació de col·legi de monges li manava  seguir mirant una per una aquelles teles mal embrutades.

En això, nota una ma, seguida d’un braç, que es posa a sobre d’una de les seves espatlles, com a fent veure que la guiava per admirar les seves meravelles.

Sent que el te massa prop. Tan a prop que li demana, sis plau, que s’aparti i que li deixi mirar al seu aire ja que és el que havia anat a fer. Això últim recalcant-ho bé.

I aquí van començar els despropòsits.

- Estic enamorat de tu. Et somnio cada nit. No et puc treure del cap. Quan pinto penso que m’estàs mirant.... Ets la meva musa !!!

Es treu la bata, que la deixa caure al terra, i es queda amb calçotets estampats de lleopard, alhora que intenta abraçar-la i petonejar-la.

Fins aquí hem arribat, pensa  la musa. La humiliació com a professional i com a dona va ser majúscula. S’havia cregut , que cauria rendida pels seus encants ?

Agafa la bossa i li diu que el seu marit l’està esperant al carrer i que li explicaria fil per randa el seu comportament.

Naturalment, el seu marit no l’esperava al carrer ni li hauria explicat res, no fos que es fes una idea equivocada del que és un taller d’artista.

Les ulleres Pilot US Army

Juliol del 85. Vacances pagades a la vora de la mar. En Pau del Blau pels matins no hi és, dorm. Per les tardes: passeig, platja, cigarretes i birres. En Pau parla sol, escriu i pren nota de les ocurrències. Camina buscant clapes d’ombra fresca, fa corredisses, com si l’empaités la tempesta pel Passeig de la Mar per no fondre’s com un polo. D’arbre en arbre, de tendal en tendal desembocarà a la platja. El coneixereu perquè va equipat amb ulleres Pilot fosques, sandàlies, bermudes, camisa mambo i gorreta. Us el trobareu sovint sota la vela de la cerveseria Pepeta’s que hi ha junt al baixador a la sorra de la platja del Passeig, prop de les dutxes. Ecs, sentor i bonior de mosques, vespes i tàvecs. En Pau és gandul i solitari de temporada alta, un escriptor. Observeu-lo repapat, buscant una posició feliç, fent hipotenuses impossibles sobre les cadires de fusta plegables i reposant els peus sobre taules i cadires. En Pau del Blau és previsible, d’itineraris senzills i monòtons, després de refrescar-se a base de birres es traurà les sandàlies i els mitjons i prosseguirà el camí per l’escuma de la darrera onada, just a la posta del sol, anirà fins a l’alçada de la parada del bus. I una parada abans de l’hostal baixarà  i es desviarà per anar a cal Tòfol a sopar amb els camarades de mitjana edat: petar-la de futbol, política i dones, i riure i xerricar clares amb porró. De matinada es deixarà caure al jaç fins a l’hora de dinar. En resum, el gros de les vacances.

Avui, Verge del Carme, amb el diari enrotllat ressegueix l’horitzó de la costa com un salvavides o un pirata. L’entusiasma observar, comparar, argumentar, fer disquisicions sobre les dones esteses en biquini per calibrar-ne els atributs, afinar. Pren notes. Per l’ànima de la ullera veu passar belles turistes i natives, d’entre totes elles la cantinera donant-se aires. Ui, ara va de dret cap a ell. Quan és més a prop deixa la improvisada ullera de fulls de La Vanguàrdia i li sol·licita a crits una birra: Pepetaa, esperaa, dus-me una birraa! Cal dir que és una xavala guapíssima, revinguda de cos, molt atractiva. Malgrat les fosques i llampants ulleres Pilot US Army, ella endevina que li repassa atentament els atributs que van de la pitrera als malucs i viceversa.

Pau del Blau a l’hivern és un home virtuós i a l’estiu un canalla de platja, i avui en aquestes hores calentes, vatua!, va pet com la pitjor de les tardes i carregat de pensaments jovenívols malgrat haver depassat molt dels cinquanta. Posa la botzina:  -Una birraa! –Calli, senyor, que no sóc sorda. Ei, no faci el tabalot sis plau, tregui els peus de sobre la taula, cony!

En Pau del Blau, l’escriptor, va francament pet. La suor li corre clatell avall. Resta impertorbable, és un anglès en campanya de guerra al desert: escorpins rossos verinosos, reclaus enterrades a la sorra, res el pot distreure, permet que les mosques passegin per cara i morros, li penetrin el nas, li explorin les orelles... Sent una complaença quasi daliniana. Dus-me una tapa de patates braves i una birra, sisssplau... –No cridi, borinot, que.... I ella el fita rient amb falsa desaprovació tot fent-se la ximple que es corda un botó imaginari de la brusa, per castigar-lo.

Li duu la birra i les braves. Llavors ell es treu les ulleres Pilot US Army les deixa sobre la taula i se la mira de fit a fit i al biaix, amb tota la barra, perquè sàpiga que per descaro ningú no el guanya. Va ser llavors que va venir el quisso sense que ell s’adonés, un ca que no fa un pam, entusiasta de les olives farcides d’anxova i altres detritus de sota les taules, en Pau del Blau ignora que en duu una d’empanada a la punta de la sandàlia. En Pau del Blau constantment cataloga, desa imatges, a la seva llibreteta roja, i just avui, hi ha posat rates de sentina, reclaus, escurçons... El quisso se li abraona sobre la sandàlia per atrapar la penca resseca d’anxova amb les dents. Se li remenen sensacions i records, ço li produeix un ensurt seguit d’una esgarrifança violenta, se li afigura talment una rata de claveguera que l’ataca per l’extremitat. Ahhhgg! I fot un bot tot espolsant-se i deixant anar un xiscle estripat, seguida d’una convulsió que ho fa trontollar tot, tota la comanda va pel terra. A la mossa li fot gràcia i esclafeix en una riallada mofeta de les que aniquilen virilitats. Pau del Blau irritat empeny amb la punta de la sandàlia la bestiola fins al mig de la sorra de la platja on hi ha els darrers banyistes. La xicota deixa de riure’s i mormola, “fill de puta” i va a socórrer el quisso que corre desorientat, esperitat i adolorit fent glapits. La mossa l’amanyaga i com més l’amanyaga, més glapeix, llavors l’agafa i l’arreplega dins la caseta. Pobret per aquí, ara veuràs què li passa, i pobret per allà, mala bèstia d’home i agarra la granera de palma amb intencions hostils. En Pau del Blau amb una finta s’escapoleix de la primera escomesa i corre fent esses per esquivar les granerades per la sorra de la platja però al mirar enrere s’entrebanca i cau, moment que aprofita la mossa per atonyinar-lo fins que el cor li diu prou.

L’endemà encara va fer un dia més tòrrid que és propi de l’estiu, va pensar, i va seguir l’itinerari habitual. Quan va arribar al punt dels fets – al mig dia havia pensat demanar disculpes i fer-li una pregunta – però ni se’n recordà de quina era la pregunta ni l’ordre a seguir perquè ja tornava anar pet. Això sí, no se’n va saber estar de cridar des de l’extrem del tendal. Una birraa! La mossa es va acostar per la sorra remenant, ballant la samba amb la granera. –Tio, com es diu? I va fer sortir del davantal una punta de les ulleres de la Pilot Army. Ah! Oh! Les ulleres; això et volia dir. I en Pau del Blau en comptes de demanar-li disculpes i donar-li les gràcies les hi arrabassa d’una manotada i se les cala. Silenci i carrera. Al cap d’una estona, panteixant, es deixa pillar i articula –A quina hora plegues, tia?  -A les deu en punt, maco.  Se li acosta. –Doncs, si vols demà podem sopar plegats, et convido. A cal Tòful fan picaillo i hamburgueses de vedella femella. Somriu conciliador.  –Tio, però si vostè pot ser mon pare. No, no, que no. Ha, haa. Au, vagi a cascar-la! I va i li fot cop de granera a la testa amb totes les seves forces. Pam. –De part del quisso. Pam. -De part meva... Ui, ui! I el va tornar a encalçar per la platja, i el va tornar a estovar, però més fluixet –Mira! Que m’has fet mal aquí, bruixa! Llavors ella li examinà l’orella. –Això, no és res, gamarús. I li va posar una tireta a l’orella.

A la nit en Pau dissertarà fins la matinada amb els col·leguis, sobre el per què casi sempre que les ties et diuen que no, volen dir que sí i que això el desconcerta però que a l’estiu no tant. L’endemà van anar a sopar junts i es van fotre dues ampolles de Gandesa per anivellar tots els desnivells. Què importen vint anys, si veinte años no es nada...quan estàs en forma. Va ser un bon estiu. Va ser l’amor de l’estiu del 85, però, ara callo, que aquesta és una altra història. Bon estiu a totes i tots, deixem-ho ací.