Aromes de Montserrat

De noieta, la seva cara havia estat bonica. Faccions suaus, pell fina, ulls color caramel  i morena de cabell,  que sempre el duia cuidat i ben tenyit,  perquè era perruquera diplomada.

Es diu Maria Dolors, i és força treballadora. No suporta estar estirada;  ni tan sols després de ser operada de varices, dolència molt habitual en les professionals del seu ofici, es va permetre un descans. El seu negoci porta el seu nom: Maridolo Estilista.

La  perruqueria, muntada per la seva mare, traspassada fa vint anys, és un negoci d’aquests que funcionen  gràcies a  una clientela fidel, de tota la vida, en un barri predominantment de gent gran,  de classe mitja-alta.

Ja se sap que a les perruqueries algunes dones expliquen la seva vida, el que els hi passa i el que tenen. Sobretot les vídues grans que es troben soles. Allí les clientes amb aquesta tipologia, es troben com a casa i, molts matins, més que un saló de bellesa, sembla un centre de dia on van a passar l’estona, a la vegada que les pentinen i els hi fan les mans.

La MariDolo,  en quan olorava una víctima, es llançava sobre ella com un voltor i l’encaramel·lava amb pastes, dolços i bombons; sobretot a les que havien dit que tenien propietats i excés de sucre a la sang. A aquestes, quan ja no es podien desplaçar pel seu estat físic al seu establiment, anava a casa seva a pentinar-les. I allà les rematava amb més bombons i amb unes copetes d’ Aromes del Montserrat que, com a armes ocultes, duia  a la bossa; abans de que la fessin hereva dels seus bens.

-Senyora Fortuny, estimada, ha vist la Grace Kelly en l’Hola? -Li deia a una clienta obrint la revista . -Vaig a fer-li un monyo com el  seu. Podrien ser germanes de tant com s’assemblen.

-Ai, pobra de mi.... El meu Sebastià sempre m’ho deia quan volia fer-me contenta. Va, fes-me’l, i després li diré a l’Erika, la filla de la portera, que em porti a fer un vol per la Rambla de Catalunya.

-Així m’agrada, ens hem d’animar. No sap el que envejo tenir un marit com cal. El meu, es passa el dia al bar i torna borratxo a casa cada nit. Si pogués em divorciaria, però el pis és seu i no tinc on anar. Sap que li dic? Vaig a treure dues copetes d’aquelles tan maques  que té a la vitrina i mentre berenem, m’ensenya l’àlbum de fotos. Vull tornar a veure com era de bonica. I que encara ho és, ja sap: quien tuvo, retuvo.  Veurà com no te rés a envejar a la princesa de Mònaco.

Es nota que la MariDolo sap on és tot. Obre les portes de la vitrina modernista i tria dues copes de cristall amb peu de plata. Del calaix del mateix moble, treu un àlbum de pell, s’asseu al costat de la cadira de rodes de la seva clienta i va passant full per full amb comentaris afalagadors.

-Mira, Mari Dolo, aquest quadre que surt en aquesta fotografia, és d’un tiet-avi del Sebastià. Va ser un pintor molt famós, es deia Marià.  Representa una odalisca, el teníem penjat al dormitori, i la model era la seva avia. Tinc uns quants quadres i dibuixos d’ell guardats en l’habitació del darrera i no els tinc penjats en cap paret perquè son impúdics i al meu marit no li agradava lluir-los. Un altre dia te’ls ensenyaré i, si vols, te’n regalaré algun. Jo no en faig rés....

-Ui!!! Com l’estimo, senyora Fortuny -Diu acaronant-la -No vull que la tregui a passejar l’Erika. La duré jo mateixa. Vostè és com una mare per a mi. Una mica més d’Aromes de Montserrat?,  és mà de sant i un dia és un dia. Amb lo maca que l’he deixat, ho hem de celebrar.

-Sort en tinc de tu, estimada. Saps que? No anirem a la Rambla de Catalunya. demà anirem al Passeig de Gràcia. Voldria anar a veure un amic del meu estimat Sebastià. És notari i té el despatx a La Pedrera.

La Mari Dolo ha treballat més de trenta-cinc anys al seu negoci. Ara ha decidit jubilar-se  i hauríeu de veure quin canvi ha fet la seva fesomia en poc temps: la mirada és calculadora, empetiteix els ulls per a clavar-los com agulles fosques de mantellina i les  faccions s’han endurit amb profunds solcs que ella atribueix, de cara a la galeria, als maltractaments del seu marit. Cosa que no és cert, perquè l’home, comptable de professió, és un pocapena dominat per ella.

Es diu que la cara és el mirall de l’ànima. La Maria Dolors n’és la prova fefaent. És dolenta i ambiciosa, perquè amb els trenta-cinc anys que arregla senyores, ha sofert una transformació que la delata. En definitiva, en un càsting per a triar la imatge  d’una persona dolenta i cobdiciosa hauria estat la primera seleccionada.

 Ara, que a la MariDolo no li cal treballar perquè viu de les rendes heretades i també perquè li han minvat les clientes (unes per llei de vida i altres amb una ajudeta), ha cregut que ja en té prou  d’aquesta situació  laboral i de crisi. Ha tancat el negoci,  viu a casa d’una de les seves víctimes, que Déu la tingui en la glòria,  i es passeja enjoiada con un arbre de Nadal, amb  abrics de pells que li tapen el cos.

Però amb la cara, paga.