Una altra i prou

Havia begut el contingut de la copa amb tanta fruïció que fins i tot feia sentir la necessitat de compartir amb ella aquell plaer que semblava propi dels déus. A cada glop tancava els ulls. Era ben visible el moviment de la nou del seu coll com pujava i baixava com qui s' eleva al cel i cau de plom fins els inferns. De forma progressiva, el seu rostre havia anat canviant de gamma cromàtica per transformar-se a cada glop, en una bola de foc. I, quan per fi, exhausta, havia deixat una altra copa -buida- sobre la taula, amb gest mecànic alçava el braç per aixogar-se el regalim de suor que devallava inexorable pel seu front incandescent.

Eren moviments quasi sempre idèntics, tant, que semblaven estudiats. Sempre els mateixos, com qui s' ha hagués après el paper d' un personatge teatral i de tant interpretar-lo a la ficció se'l hagués fet seu per sempre més. Com aquells actors que no poden fugir del personatge que els ha fet únics.

Jeia abatuda sobre la taula del bar. Havia encastat el seu cap entre les mans i poc a poc, amb la mirada perduda a l' infinit, se li havien anat tancant els ulls fins que el cos ja no li responia. Com si es tractés d' una escena en càmera lenta, els seus braços perdien la força per sostenir aquell cap inert. Primer un canell, després l' altre es doblegaven inexorables, incontrolats, incontrolables. El seu tronc perdia la rigidesa que el mantenia dret. Lentament, tota ella, s' inclinava fins quedar rendida sobre la taula. La gent se la mirava. Alguna mirada còmplice entre els qui, sense saber-ho, eren els seus companys de misèries. Aquells qui li feien companyia més física que emocional. Aquells qui, com ella, un dia havien entrat en un bar qualsevol per ofegar les penes i que amb el pas del temps havien acabat ofegant-s'hi ells.

Lluïsa, recorda-ho, potser tú no ho saps, però les penes saben nedar.

-Com pot ser que encara siguin les 10. Sembla que a aquest matí se'm farà interminable.

-Tot bé?

-Baixo un moment. Estic tipa de seure davant aquest maleït ordinador. El temps no passa ni a fums de sabatot. Atén tú les meves trucades, si us plau, Quima. Torno de seguida.

Ritme accelerat. Neguit i suor freda. Lluïsa, atura't.

La Lluïsa havia fet un canvi important en el seu caràcter des que s' havia separat. Havia estat més de quinze anys casada i tenia una filla adolescent que no li estava fent la vida precisament  gaire fàcil. Amb el seu ex discutien sovint pels mals hàbits amb els que, segons ella, la seva filla arribava a casa quan havia estat la setmana de custòdia convivint amb el seu pare; els professors de l' escola els citaven sovint per que intentessin dissuadir la jove de freqüentar determinades amistats que l' impedien continuar amb les bones notes que havia estat obtenint els cursos anteriors, o els pares de la Lluïsa, que no entenien per què després de tants anys de matrimoni i sabent com sabia com era ell, a aquestes alçades, s' hagués separat, que quina bestiesa, nena, no sé a què ve ara aquest atac de dignitat!. A la feina, les seves reaccions davant conflictes eren cada vegada més imprevisibles. Certes preses de decisions que se li havien estat encomenant des de feia anys, ara, i cada vegada amb més freqüència, li eren traslladats a la Quima, la seva companya de feina amb qui tenia una molt bona relació tant professional com personal. Semblava com si el món se li hagués tornat en contra.

Vagava pel carrer, camí cap a la feina, cansada i tipa de tot ja de bon matí. Mai abans havia sortit de casa sense haver fet un mos, només quan calia fer-se l' analítica de rigor una vegada a l' any. Tenia el bon costum d' esmorzar amb la seva filla a casa abans d'anar a l' escola i cap a les 11h, baixava a la cafeteria de sota la feina per fer un talladet amb un petit entrepà amb algun company del departament.

Va enretirar la màniga del seu abric per consultar l' hora i comprovar si disposava o no de temps per prendre's res. El rellotge marcava les 8.36h. Hi va entrar. Quan el cambrer li va preguntar Bon dia, què posem?, va dubtar. La immediata va ser mirar l' aparador de la barra i triar una pasta que li vingués de gust, però el subconscient la trairïa per primera vegada. Va demanar-se una cervesa en copa en aquell bar que tantes vegades havia mirat però que mai havia vist. Es va sorprendre de la seva decisió i més en aquelles hores, però de seguida es va autojustificar amb un Una mica d' alcohol de bon matí pot ser una bona forma de prendre'm la resta del dia una mica menys neguitosa. Li va venir de gust canviar una mica d' hàbits.

Va arribar al despatx exultant, de bon humor i amb ganes de fer broma amb tothom. Els canvis d' humor serien, a partir d' ara, una constant en la vida de la Lluïsa. Tots qui formaven part de la seva vida diària mai més sabrien com se la trobarien, com calia dirigir-s'hi, com havien de dir-li les coses per si els deixaria anar un moc o els faria reverències al passar.

-Bon dia, Quima, mira és que avui no em trobo massa bé. Si d' això, et truco demà a primera hora i et dic si podré venir a la feina. Avui és que em veig incapaç. Sembla que torno a tenir vertígen.

No era pas vertígen el que tenia la Lluïsa.

La nit abans, sense sopar, sola a casa per que la seva filla estava amb son pare, es va estirar al sofà, derrotada, amb una cervesa a la mà. Mentre el cos la seguia, s' arribava a la nevera per agafar-ne no una ni dues, se les agafava ja de tres en tres per evitar haver-se de tornar a aixecar una vegada i una altra. Se les bevia com qui es pren un got d' aigua per hidratar la pell o enganyar la gana. Al dia següent, quan es va despertar al sofà, va veure un bon grapat de llaunes buides de cervesa escampades per la catifa.

L' absentisme a la feina sovintejava fins el punt que dels vint dies laborables que sol tenir un mes, vuit o deu o no hi acudia, o bé, hi arribava tard o en males condicions. La Quima havia esdevingut la seva millor còmplice. Sovint l'excusava davant els seus superiors amb un avui tampoc vindrà. Sembla que torna a tenir vertígen... o migranya, o totes dues coses... Després la truco i miro de parlar amb ella.

Tan gran era la sensació de desprotecció que desprenia la Lluïsa, que la seva amiga li va demanar una còpia de les claus de casa seva per si mai passa res, Lluïsa, millor que sigui una amiga qui tingui les claus de casa teva. Ja saps allò que diuen, oi? Més val un veí a la porta que un parent a Mallorca. I reien. La vida de la Lluïsa començava a ser un absolut desastre: menystinguda per la família, relegada de les seves funcions professionals i sobretot, rebutjada com a persona per la majoria, sobrevivia sense ànims ni esma per aixecar-se cada dia del llit per afrontar la jornada. La seva vida esdevenia un atzucac sense vistes a millorar.

-Què és aquesta taca vermella? Del telèfon surt un suc vermell!

-No és pas un suc vermell, Lluïsa. És la teva boca que escup sang, que no t' ho notes?

La Lluïsa va iniciar el seu decliu quan una nit, sola, sola a la vida, completament sola, va caure amb la cara encesa per l'alcohol, al bell mig del carrer. Tornava cap a casa, ja de nit, completament borratxa. Caminava a trompicons pels carrers de la ciutat sense un rumb fix.  S' aguantava a les parets dels carrers, als pals dels semàfors, a les marquesines de les parades del bus. No veia, ja, a aquelles hores, si els llums eren vermells o verds, grocs o blaus. Només caminava per inèrcia, arrossegant els peus i obrint de tant en tant els ulls per orientar-se en la solitud de la ciutat, en la solitud de la vida. Sense pressa per arribar enlloc. Sense ningú que l' esperés, sense ningú que la trobaria a faltar. I n' era conscient. Potser en aquells moments, tantes vegades repetits, no hi tenia res al cap. No hi cabia res més en aquell cervell inundat per l' alcohol que desànim i una profunda tristesa que, com tantes altres vegades, l' empenyia a beure més i més. Beure per oblidar i oblidar per viure. Però valia la pena?. Mereixia una vida com aquella una dona que havia estat un pilar familiar, una mare model, una esposa decent i una bona filla? La vida l' havia empès a un abisme inexplicable que ni ella era capaç d' entendre.

-Trucaré a urgències. No estàs bé, Lluïsa!

La Quima va ser qui la va trobar estesa a terra, prop de la nevera. Intuïa que alguna cosa no anava bé. Les darreres vegades que havien quedat, ja fora de la feina, per interessar-se per la seva companya i amiga, la Quima va observar certs indicis que la van fer sospitar: tremolor a les mans, embarbussament a la parla, una irritabilitat excessiva en unes converses mantingudes sense més pretensions que parlar de com es trobava; sense a penes maquillatge, mal arreglada i arrossegant els peus al caminar. Què podien significar aquells indicis si no el diagnòstic d' una mort imminent?

La va agafar per les espatlles i se la va col.locar entre les cames. Li va agafar un dels canells per trobar-li el pols i res, cap senyal. Li va donar uns copets a unes galtes sense color. Esblanqueïda com estava i amb un filet de sang que li regalimava per la boca, la Quima va intuïr de seguida que, o els serveis d' urgències acudien de firma imminent o la Lluïsa no es referia. Ves a saber la d' hores que porta així, la pobra!

Els serveis d' urgència i la doctora que els acompanyava no va poder si no certificar la mort de la Lluïsa. Mort per una aturada càrdiorespiratòria provocada per un excés d' alcohol en sang barrejat amb antidepressius. Ningú no en sabia res que prengués pastilles per la depressió. De fet, podia ser previsible, fins i tot, però el cas és que ni la seva filla, ni els seus pares, ni el seu ex marit, i molt menys els seus companys de feina, sabíem en realitat res del què li passava a la Lluïsa.

Va morir sola, com havia viscut els darrers mesos de la seva vida. Sola i rebutjada per tots aquells que un dia la van estimar i que una copa els va allunyar per sempre. Una copa que sovint serveix per unir i que si, com tot, es pren en excès, acaba per allunyar.