L'última copa

-Salut, Aïm, t’estimo.

Ella no va dir res. Em va mirar els ulls seriosa i en silenci, a penes va mullar-se els llavis amb el xampany. Jo la vaig apurar d’un sol glop i després vaig buscar un bes impossible. Ella es va tensar i tan sols m’hi va deixar un moment la galta i, de repent, em va plantar. Se’n va anar de pressa escales avall. No vaig poder evitar les llàgrimes.

Les copes van quedar a la safata sobre el bufet. I allí s’hi van estar una pila de dies. A finals d’agost arribava la mare de prendre les aigües. La copa buida s’havia assecat, la que era plena havia anat perdent la bromera, l’olor i les bombolles verticals de gas. Una mosqueta insignificant s’havia marejat a la riba d’aquella mar daurada, i s’hi havia ofegat. Jo cada dia me la mirava pensívol al passar. No sóc brut ni descuidat, no m’agrada que ningú pensi que sóc un norris, ni tan sols la mare, així que vaig dur la safata a la cuina per netejar les copes. Però quan anava a agafar la copa d’ella per buidar el líquid a l’aigüera em vaig adonar que les empremtes digitals i els llavis de l’Aïm estaven impresos en el finíssim cristall de bohèmia, i a l’alçada dels ulls s’hi dibuixava una marca de llavi sensual. No la vaig tocar directament amb els dits sinó que amb molt de compte vaig desar-les totes dues dins el secreter de la meva habitació. Passat un temps vaig comprar expressament una màquina d’envasar aliments al vuit. Vaig embalar les copes i les vaig etiquetar com a: L’última copa. Ha estat el greal de la meva vida.

Després del doctorat vaig anar pel món per agafar experiència i aprendre llengües, de seguida van venir les oposicions i el meu primer destí de funcionari. Va passar el temps. Jo anava a casa la mare pels nadals, festes, sants i aniversaris,  i a vegades m’hi passava part de les vacances d’estiu. La mare va conservar sempre la meva habitació intacta amb totes les meves pertinences. Al secreter hi ha objectes sentimentals: un encenedor, fotos en blanc i negre, l’harmònica, algunes cartes... i les copes. Han passat molts anys, més de mitja vida. No fa gaire la mare va morir i m’ha deixat la casa on vaig néixer, ara hi visc tot sol. Aquestes coses de les quals us parlo són les engrunes de la meva joventut, els elements de culte, diguem-ne. I les dues copes de cristall de bohèmia són els objectes més impactants del secreter, sempre han estat aquí. Les estries fòssils dels llavis i els dits de l’Aïm han romàs eterns i perceptibles com el primer dia.

Sovint pensava, de l’Aïm què se n’ha fet? I la vaig buscar. Va ser difícil trobar-li la pista. Vaig preguntar a molts dels antics companys que anaven retratats a l’orla, ningú no en sabia res. Va córrer el temps. Casualment vaig llegir al diari una notícia sobre un treball extraordinari de recerca d’una biòloga marina que em va posar sobre la pista, pels cognoms de la signatura vaig caure que l’Aïm tenia l’autora per germana i que jo la coneixia malgrat que me n’hagués oblidat gairebé del tot. Aquell mateix dia li vaig enviar un mail cerimoniós. Li recordava vagament que pel Sant Joan del 63, havíem anat a ballar junts a Piscinas y Deportes, ella, el nòvio d’ella, sa germana i jo. El nòvio era un xicot teutó molt ben plantat que es deia Hans. De bell antuvi, quan li vaig demanar molt amablement sobre l’adreça de l’Aïm, em va negar la memòria i fins i tot em titllà directament de manefla, però en un segon intent hi vaig fer entrar el record viu del Hans, llavors s’hi repensà i de seguida es va desfer en atencions i es va oferir a parlar amb sa germana. Durant algun temps va fer de missatgera.

Encara que sabia per sa germana on vivia, passaven els dies i no m’atrevia a citar l’Aïm. Mentre, jo em deixava gronxar per somniejos romàntics d’adolescent tot i que començava a ser un vell arrossinat, feia plans. En aquells dies el descobriment de l’Aïm m’havia produït una extraordinària revifalla psíquica i orgànica. Ens havíem de veure però em feia cosa presentar-me a casa seva com un pollastre perquè jo sóc més aviat gallineta. Havíem parlat per telèfon i no li vaig reconèixer la veu perquè se li havia fet doble i aspra. Un dia vaig trucar-la, només per quedar vagament, passaria per allà, poder pujaria a casa seva... i aquell dia mòbil en mà:

 “Aïm, treu el cap pel balcó que et vegi...” Va fer que sí, però no apareixia, perquè la buscava en el pis que no era. A ella segur que també li feia cosa, segur que em veia desafiant el tràfec del carrer, fins que cansada del joc va fer com la que em descobreix i em feu un crit de granota des del balcó: “Marc !” I és que jo contava el principal com a primer pis i de la porta ja no n’estava segur. Malgrat la distància vaig comprendre que el temps no l’havia respectat com esperava, em va costar acceptar-ne la identificació, el temps desfigura les fesomies i enganya sobre les dimensions.

Ara sí que vam quedar. I, com anys enrere havíem fet, ens vam reunir a casa meva.  Junts havíem de repassar els anys de la ignorància. L’Aïm parlava molt més que abans, de pressa i amb seguretat. Llavors em va abocar d’entrada tot allò que jo no havia entès mai. El cor em feia saltirons, emocionat i confús li vaig agafar la mà.

“Marc, estimat, em sap greu. Érem unes criatures, no sabíem res de nosaltres mateixos. Em pensava que ho havies entès. Tants anys vivint amb la ignorància, no m’ho puc creure. Però, no importa, formes part dels meus millors records, de les vacil·lacions, de l’arquitectura de la meva pròpia identitat perquè amb tu i per tu vaig anar descobrint el què era i no era.”

 Jo, arronsat, callava. Continuà:

“Tornem a ser al principi. Què difícil m’ho poses, tio, ara m’adono que som allà, al lloc precís com cinquanta anys enrere per repetir o corregir l’error. I aquesta sorpresa ara mateix me’n crea una altra de nova perquè sento com mai l’ambigüitat del sexe i alhora la generositat de l’amor. Com et puc dir sense que ho mal interpretis que avui et desitjo i que no, que t’estimo i que no? Vaig fugir d’aquesta casa perquè havia descobert que la teva proximitat em provocava una forta angoixa. I ja veus, som allà on érem, no ha canviat res però en aquest moment, fora de tu, res ni ningú m’importa al món ni poc ni molt.”

Vaig sentir com una esgarrapada al cor.

Tenia les copes a la safata i l’ampolla de cava a la gelera. Les copes les havia rentat amb cura i les marques havien desaparegut, finalment les havia torcat amb amb un tovalló blanc com la neu, brillaven. Vaig abocar-hi el cava brut i vam alçar-les per brindar:

“Aïm, no ho sé, però mal et pesi torno a brindar per l’amor com ho vaig fer ahir, en el meu cor encara hi queda amor i desig, has estat l’amor de la meva vida i avui et torno a dir: Aïm, t’estimo”  Ens vam mirar els ulls. Vam xocar les copes i vam beure un trago llarg. Després vam arrancar a riure alegres i, a la russa, vam llançar amb refúria les copes de cristall de bohèmia directament al foguet, es van fer a miques i bocins.

Llavors, molt estranyament, ens vam començar a empènyer amb desordre cap el gran sofà colonial. Aferrats com a gossos i àvids de luxúria ens vam lliurar al sexe amb contundència.