Es van conèixer quan ell encara estava casat amb la Dolors, una dona amb la que la Montserrat mai va arribar a coincidir i amb la que tampoc va poder tenir la oportunitat de fer-ho. No era pas que en fugís o se'n amagués o fins i tot que se'n avergonyís de tenir-la al davant, simplement era una qüestió de discreció i no propiciar situacions violentes o desagradables per ningú.
Amb l' Enric van començar a freqüentar-se al poc temps d' haver-se conegut casualment en una parada del mercat del barri, tot comentant com n' era de bona la fruita de temporada. Van anar coincidint un dia sí i l' altre també fins que ell la va convidar a fer un cafè, un altre la va acompanyar a casa, fins que va arribar una ocasió en que li va fer el primer petó i ja se sap com van aquestes coses, una cosa porta a l' altra... Ell mai li va amagar que fos casat i per tant, tota la responsabilitat del què ella estava consentint, requeia sobre ella. El cert és que aquell home li agradava cada dia més i no podia evitar sentir-s'hi atreta tot i saber que ell tenia dona i uns fills amb els que convivia. L' Enric tampoc no actuava bé, és cert, però en aquells temps, com que aquestes coses no s' explicaven, ningú no en sabia res, i els afectats actuaven segons la seva consciència i, ni ell ni ella, patien cap mena de remordiment.
Quan quedaven d' amagat per veure's, l' Enric li explicava que el seu matrimoni feia molt temps que havia mort i que per la seva dona no sentia res, que hi convivia per que la Dolors i els nois necessitaven una estabilitat econòmica que només ell els podia proporcionar però que, a efectes matrimonials, la seva relació era nul.la.
Cada setmana, l' Enric llogava una habitació en un edifici que amb el temps es va fer molt famós a Barcelona.
Ara ella, velleta com era i amb la memòria ja molt deteriorada per tants anys de vivències, la Montserrat continuava el seu relat tot parlant amb la seva cuidadora amb una lucidesa sorprenent. -Ara no me'n recordo del nom. No sé què d' una casa petita de color blanc. Ai, aquesta memòria meva! No n'era pas de petit aquell casalici!. Recordava que era un edifici a la zona alta de Barcelona on les persianes sempre estaven avall i on les parelles hi anaven a estimar-se sense límits ni prohibicions, on la passió mai era excessiva i on res ni ningú posava fi ni mesura a l' amor que sentien els amants.
El cas és que el temps passava. L' Enric li prometia que se separaria de la seva dona, que marxaria de casa, però Si us plau, Montserrat, dóna' m temps per deixar-la arreglada, que així no patiran ni ella ni els nois i de retruc, jo mateix, ni tú tampoc, princesa meva, que aquesta situació no és agradable per ningú, tingues paciència.
Mentrestant, l' Enric i la Montserrat vivien una vida sense restriccions de cap mena. Ell era viatjant de teixits i es guanyava prou bé la vida. Viatjava per tota Catalunya, sovint sortia també per Espanya. Alguna vegada se l' havia endut a conèixer altres terres que ella mai havia imaginat. Era sorprenent que hi hagués tant de món rere el seu carrer!. No havia sortit mai de Sant Andreu i el món se li va obrir de les mans de l' Enric. La duia a visitar castells, corríen per les ciutats, pobles i poblets com si fóssin dos adolescents. Li comprava perfums i la cobria de les teles més precioses. Dinaven i sopaven sempre fora de casa, en restaurants on els cambrers els retiraven la cadira per seure-hi i on els posaven el tovalló sobre la falda, on menjaven i bevien sense mirar apenes què gastaven. El feia feliç veure-la contenta.
Un dia, dels molts que es veien, l' Enric va arribar amb la gran notícia, la que la Montserrat esperava des de feia temps. Li va explicar que ja havia parlat amb la Dolors i que li havia demanat de separar-se. Semblava ser que ella ja s' ho esperava tot i que en cap moment, li explicava l' Enric, va demostrar obertament que sabès de l' existència de la Montserrat com amant del seu marit. Possiblement, alguna cosa s' olorés, però mai n' hi havia dit ni mitja paraula i l' una i l' altre havien après a viure amb un secret que els anava distanciant encara més.
A partir d' ara l' Enric i la Montserrat eren lliures i per fi, podien Viure, amb majúscules, sí.
Van iniciar una nova vida, una nova etapa, una vida autèntica, sense haver de compartir amb una altra persona, sense amagar-se. L' Enric, com a fill únic que era, va heretar la casa dels seus pares i s' hi van anar a instal.lar. A Sant Gervasi no els coneixia quasi bé ningú, potser algun vell amic de la família o algun veí del carrer, però les mirades malicioses o els comentaris desafortunats que uns o altres poguessin fer, no els preocupaven pas.
El seu món no va canviar massa del què havien viscut fins aleshores: sortides, sopars, viatges... La Montserrat veia que l' Enric feia anar els cèntims com si res. Era cert que en guanyava molts. Era cert també que havia de mantenir la seva de família i a ella, però se'n adonava que el ritme de les despeses i el luxe era molt alt, massa i tot. Ell li repetia una i mil vegades, No pateixis, amor, que tenim diners de sobra. Li deia que la única cosa que ella havia de fer era gaudir de la vida, que només es viu una vegada i amb un petó al front i una dolça carícia a la galta li demanava que no rondinés més. Per què havia ella de patir, doncs?
Ella no era pas tonta, sabia que allò havia de fer un tomb per que o abandonaven aquell estil de vida o acabaria petant. Per moltes paraules boniques, per centenars de petons de consol, la vida sovint té cops amagats que fan trastocar els sentits. Recordava com un dia s' hi va enfadar. No era just que s' hi encarés però a la Montserrat li feia mal al cor viure d' aquella manera en plena postguerra, veient com la gent del seu voltant n' estava de necessitada. Li va dir que Ja n' hi ha prou, Enric, que amb menys luxes també podem viure bé, que jo t' estimo igual. Se les van tenir, i tant que sí! La va renyar. No ho havia fet mai. Li va dir que si ella volia que marxés, que endavant, però que ell no estava disposat a renunciar a aquell estil de vida sense ella al seu costat, que es podien permetre allò i molt més i que enlloc trobaria un home com ell per donar-li tots els capricis que ella li demanés. Que t' estimo com els àngels i que et mereixes el cel, reina meva! Ella va caue com un plom.
Es pot estimar tant? Es van abraçar fins quedar en dits d' amor.
Contràriament al què l'Enric hagués pogut pensar, la vida els tenia guardada una sorpresa, un ensurt que si no hagués estat aleshores, hagués estat més endavant però, tard o d' hora i talment com la Montserrat havia pronosticat, es va provocar el daltabaix.
L' empresa de teixits per la que treballava l'Enric va perdre molts dels seus millors clients. Un altre fabricant va aconseguir preus més baixos i sense poder oferir millors condicions, l' empresa plegaria.
Els pressentiments de la Montserrat es complien. L' Enric la consolava i no feia res més que dir-li que allò només era una ensopegada, que tots els viatjants de la fàbrica feien mans i mànigues per visitar clients i remuntar les vendes, que l' amo negociava preus i que entre els uns i els altres, de ben segur se'n sortirien.
Els deutes augmentaven. Les setmanes corrien i l'Enric arribava cada cop més rendit de la feina. Ja no arribava carregat d' èxits ni de somriures, ni de res.
El telèfon no parava de sonar, els creditors no paraven de reclamar-los els pagaments pendents. A la nevera de casa apenes hi quedava gel per mantenir en bon estat els pocs aliments que hi tenien. Menjaven el que bonament anava quedant i el mal estat d' una cassola de les despulles d' un pollastre ranci que li havien donat al mercat a la Montserrat, va provocar un mal de ventre a l' Enric que se'l van endur a corre-cuita. No van ser-hi a temps. Va morir a les poques hores en un racó de l' Hospital Clínic, víctima d'una intoxicació.
Ara que ja sóc gran i mantinc la memòria encara viva, encara que va i ve a trompicons, t' explico això a tú que ets jove i tot just comences a despertar a la vida, perque et serveixi de lliçó.
D' aquí una mica, sonarà el timbre de la porta d' aquesta casa. Tú saps tan bé com jo per què se'm enduran, oi? Se'm emporten a una residència de vells pobres.
Nena, tú que encara tens molta vida per endavant, viu, viu intensament, maca. No et perdis res, no et vulguis perdre res però estigues al tanto que res et perdi a tú. Aprofita la vida que els teus pares t' han donat i treu-li el suc com ho vaig fer jo. Aquesta és la millor forma de viure que hi ha. Viu, mira, aprèn, juga, parla, escolta, riu, no et cansis mai de riure però plora també si et cal, per que convé plorar. Vola, demana allò que saps que necessites, reconeix els teus errors, lamenta't i demana perdó, també; equivoca't, estima, petoneja, menja, deixa que et coneguin, no t' amaguis, sigues valenta, però per sobre de tot, no malgastis. Viu i gaudeix amb mesura perque després pots voler i no tenir i si no t' ho has fet teu, ningú no t' ho tornarà.
-Riiiing, riiiing!
Ja són aquí. Em venen a recullir per deixar-me asseguda en un silló d' escai d' una residència
desengelada, voltada de vells que els hi cau la baba. És aquesta la fi que ens mereixem?
Tant d' amor, tanta passió, tanta vida per acabar sentint com la mort em creix per dins?.
-Riiiiing, riiiing!
-Obre'ls, filla! Ja estic a punt.