El sàtir, com
es cria.
Aquest món és
ple de sàtirs que, per si no ho sabeu, som per definició uns éssers sexualment
insatisfets. Allò del cabró que surt als dibuixos religiosos és pura fantasia,
no us ho cregueu, contes per a novicis, feu-me cas. Els crits de l’espècie
també ploren en mi. Aniré enrere pas a pas i em posaré d’exemple en el procés de
maduració de la sexualitat del sàtir.
La primera crida
eròtica que recordo va ser cosa de l’Angelina, una xiqueta molt eixerida i bufona,
rosseta, que era convidada sovint a visitar els seus avis i veïns nostres, la
Sra. Carmeta i el Sr. Peret. La mare a vegades també m’hi enviava amb la
senyora Carmeta -la mare deia que era una santa- quan tenia massa feina o havia
de fer cua a la Taberneta pel racionament. El Sr. Peret era molt aficionat a
fer solitaris i jo m’ho mirava enfilat des de dalt d’una cadira. –Sr. Peret,
que el cavall va aquí per sota del rei i... –Xut, no toquis i a callar. Tu mira
i calla...
Però alguna
vegada, en justa correspondència, l’Angelina pujava a casa perquè no fes
maleses quan la Sra. Carmeta havia d’anar al mercat o a fer cua pel racionament,
perquè el Sr. Peret, deia ella, és com si no hi fos. L’Angelina i jo jugàvem
jocs de xicotots. Jo treia feliç de dalt del meu armari els jocs de Reis: una
arquitectura fantàstica, un cine Nick que era la joia tecnològica dels meus joguets,
i del terra mateix un gran cavall de cartró. L’Angelina era inquieta i mestressera,
passàvem de pressa d’un joc a l’altre. Un dia em va dir: -Paquito, avui farem
química, baixa’m l’arquitectura de dalt l’armari i tots els pots de
l’aquarel·la. Em vaig enfilar entusiasmat i els hi vaig dur. –Ara dus-me un
gerro ple d’aigua i li vaig dur. Jo pensava que ho faria bullir que feria fums
o dissolucions, en definitiva màgia, però no, va posar algunes peces vermelles de
l’arquitectura dins d’un pot i hi va abocar l’aigua, el mateix va fer amb els
altres colors. L’aigua agafava poc a poc un acoloriment pàl·lid. Vam esperar i
esperar entre tot aquell xipoller . L’Angelina era una mica més gran que jo, i
molt ben alimentada, li eixia un borrissol de pèl ros per sobre el llavi, tenia
unes dents grosses i blanques admirables que jo envejava perquè les meves eren
petites i amb dues pales enormes al davant com un conill. Quan s’acotxava, per
sota el peto i entre els tirants li eixien uns pits petitons en forma d’embut,
però per altra banda les cames eren llargues, dobles i peludes amb una pàtina
daurada i es pintava de roig les ungles dels peus. Un dia em vaig atrevir a
dir-li: -Angelina, ensenya’m la petxina. Em va contestar: -Si tu m’ensenyes la
pilina jo t’ensenyo la petxina. –Bueno, però primer tu, i em va dir: girat fins
que no et digui. De seguida vaig lligar caps pel que feia a les petxines. I Ara
tu: ...oh, la del Guillem és més grossa i fosca... Un dia calorós d’estiu, a la
mare algú li va donar mitja dotzena de pollets, i quan va baixar a fer cua al
colmado, l’Angelina enfilada dalt del llit dels pares els feia volar, jo els
recollia del terra mig coixos de la tossolada i els hi tornava a donar i tornaven
a volar des de dalt del llit. L’Angelina estava excitada. S’havia tret la brusa
i portava unes calces de cotó blanques, feia uns gran salts sobre el llit, vista
de baix a dalt em va sorprendre, ella blanca i doble com els àngels dels peus
de la puríssima i jo morè i escanyolit, érem tan diferents! Tot plegat em va
costar unes bones clatellades. Quan ella es va fer gran, després d’un temps llarg
sense veure’ns no la vaig saber distingir d’entre les altres xiquetes de la
ciutat.
Us recordeu que
abans començàvem el batxillerat als 10 anys? Per la tarda, després de sortir de
l’escola, jo anava a la biblioteca de La Caixa a llegir la col·lecció de les
aventures de Tarzan, i la Carmen a fer deures; devíem fer primer o segon de
batxillerat. Ella parlava un castellà legítim, florit, amb un accent impossible
d’imitar per més que m’hi esforcés, graciós i musical, tan bonic que
m’encaterinava. La Carmen duia l’uniforme de les Teresianes, marronós i a
quadres. Em fascinaven els seus ulls grans i grisos com de gat i el nas
aguilenc. El somriure era com una gota de pluja a la galta, però també era
llunyana i inaccessible per mi. La Carmen ja tenia el cos ben desenvolupat i tibant
dessota la brusa clara. I jo tenia un ull posat en les histories d’en Burroughs
i un altre pendent del tots els detalls d’ella. Tenia unes mans blanques i fines,
llargues, les ungles cuidades. Les pestanyes espesses. Les mitges li queien una
miqueta quan de puntetes remenava a les lleixes. Jo l’adorava. Em feia el
distret però la reüllava tant seguit i amb tanta intensitat que per força se
n’havia d’adonar. La vaig incloure en les meves oracions de nit, els resos d’abans
d’adormir-me. Sovint la veia passar pel passeig de les Palmeres, ben estirada,
amb ses companyes, sempre somrient, jo glatia. I just havent passat feia galopada
fins un altre carrer lateral per tornar-la a veure passar i saludar-la. Ella em
mirava amb picardia i feia brillar els ulls. Son pare era algú de
l’administració, vivien en una casa modernista molt bonica, el rètol deia: Família
Climent. Jo passava sovint pel seu tros de carrer, algú aprenia a tocar el
piano, sempre el Para Elisa. Un dia va desaparèixer el rètol i ja no l’he
tornat a sentir ni veure mai més. Em penso que encara no ho he acabat de superar.
La noia del pa
va coincidir amb l’esclat de la meva pubertat i la seva. Era revinguda de cos i
guapíssima. Llarga de cames, morena, espigada. Tota ella desprenia l’olor de pa
calent. Ulls negres com una nit de vidre estelada, i em mirava amb un somrís
maliciós. A l’estiu portava una bata emmidonada blanquíssima i despatxava pa,
era la pubilla del flequer. Sota el davantal de tirants només duia el viso, uns
sostenidors blancs immaculats i les calces. Jo li comprava coca de llardons o coca
de vidre o només coca. No podia passar d’una pesseta. Ella em mirava i somreia
mentre m’embolicava la coca i jo agafava escalfors i esgarrifances quan em
passava la mà per la mà. Ara tot sovint, m’envaïa un desig difús, com una febre.
A vegades el que no fas et marca per sempre. Un dia, molt d’hora, passant pel
davant de cal flequer, es va obrir la finestra i la noia del pa va treure el cap
i em va dir fluixet i amb el gest: puja! Jo anava amb el pare que s’havia
avançat. Voleu creure que vaig fer l’estaquirot i no em vaig atrevir a pujar? La
de coses que he somiat que hauríem pogut fer junts. Una oportunitat única perduda,
ho he lamentat tota la vida. La xiqueta del pa tenia una boca ampla i molt
finament dibuixada i uns llavis molsuts i petoners. No em va tornar a cridar
mai més. També, d’un dia per l’altre va desaparèixer. La van enviar, crec, a
estudiar a Vilanova i la Geltrú.
De seguida vingueren
les xiquetes del batlle. Altes, primes, belles, fines, precioses i riques. Perquè
la riquesa també juga un paper estrany en la fascinació amorosa. A vegades,
fent de tripes corazón, les acompanyava a totes dues. Eren rosses, guapíssimes.
A la platja feien fila, de tan guapes i estilitzades com eren. Els xiquets les
rodejaven estirats a la sorra de cap per avall. La gent a la platja de moda en
comptes de banyar-se es passejava de punta a punta i es paraven a saludar-se com
per la Rambla però amb taparrabos d’abans de la guerra, meyba o biquini. Jo havia
perdut el senderi per la xiqueta gran del batlle. Li dèiem Teté i tota ella de
cap a peus era desitjable als meus ulls. Ara ella era el centre de les meves
oracions. Teté en un núvol blanc al cel m’esperava nua i amorosa i ens fèiem
petons amb gust de xocolata i pastissos. A les casetes de bany els xicots fèiem
forats per guipar. En una ocasió vaig veure la Tetè davant meu eixugant-se el
cos tota nua, espolsant-se la sorra dels pits i la sina amb la tovallola; vaig
plorar i tremolar d’emoció i vaig tenir un orgasme brutal sobre l’entarimat . L’endemà
em vaig confessar a mossèn Claver. A les sardanes, trencava la rotllana i
entrava per la seva esquerra quan fèiem els curts, sentia la seva mà tendra i càlida
i l’escalforeta em provocava una onada de desig que li devia passar com una esgarrapada
per entre braços, pits i cuixes i endinsar-se fins al cor. Anys després la vaig
ensopegar davant la porta de la Universitat Central, anava amb una altra xicota
repartint pamflets de la UCD. Em vaig posar al seu costat esperant l’oportunitat
de saludar-la i adorar-la. Em va dir: -Què fas aquí. Ves-te’n. I vaig fugir
humiliat. De seguida la vaig fer fora de les meves oracions.
La darrere va
ser l’Aïm. Però, acabo, perquè quan lo de l’Aïm, jo ja no era verge, em va
costar el monumental llibre d’història, el Palomeque. Però sí que encara era un
immadur, ella em va ensenyar l’estira i arronsa dels jocs d’amor: ara sí, ara
no. Però un dia va sortir de l’armari i també la vaig perdre. Finalment sóc un
sàtir adult.
Agraïments:
Gràcies Sr.
Peret per aficionar-me als solitaris.