LA COPA

I un altre Sant Ramón.

És una família poc convencional, però el dinar de  Sant Ramón és sagrat. Es diu Ramón el besavi, Ramón el seu fill i Ramón el fill del fill.

 El tercer Ramón ha trencat la tradició. La seva dona Susanna es va quadrar i va dir que al seu fillet no li posaven un nom tan lleig que seria la riota dels nens al col·legi i li van posar Artur, com el president de la Generalitat.

I com tots els anys, preparen un dinar digne d’aquest dia: entremesos variats, sopa freda d’ametlles per a suportar la calor i el plat principal que a l’avia li surt de meravella: ànec amb figues i raïm.

Entre tota la parentela s’hi troben quatre generacions, tenint en compte que el  besavi és a punt de fer cent anys, i el més petit  de tots, l’Artur, precisament avui, ja te nassos la cosa, en fa dos.

Paren la taula amb les millors estovalles, la vaixella i coberteria bones, i les copes de cristall. Tot és a punt.

-I el besavi Ramón?, què no l’heu anat a buscar ningú?, A qui li tocava aquest any?

Un per l’altre s’havien oblidat del pobre home que els esperava ja feia dues hores assegut en una cadira a la recepció de la residència. Ben arreglat, amb el trajo de les festes i enterraments i camisa blanca ben planxada. Corbata no, fa massa calor. Sobre els genolls hi tenia una capsa de sabates embolicada amb un cordill, que acaronava amb ma tremolosa.

-Ja era hora!!! – rondina mentre s’intenta posar dret- Us pensàveu que ja m’havia mort?, de gana és del que m’estic morint!!! . Fuig, no cal que m’agafis que m’aguanto perfectament. On tens el cotxe?.

Abraçades, petons, felicitacions als Ramons, -què bé que et trobo- , -cada dia més jove-, - i el petitó, dos anyets, oi?, qué maco que està .....-

El padrí més vell, que vol anar per feina, s’asseu de cap de taula com cada any, obre la capsa que du a sota el braç i treu una copa de bronze amb olor de Netol. Enretira amb cara de despreci les copes de cristall que tenia destinades a la part de dalt del seu plat, i posa la seva amb determinació en el seu lloc. Ben centrada i ben lluenta.

-Padrinet, cada any el mateix número? – li recrimina el Ramón tercer- No veus que això és una rampoina?, com vols que posi un Priorat Clos Mogador en aquest pot?

-Una rampoina??? , que sàpigues, carallot, que aquesta copa la vaig heretar del meu pare i que ell la va heretar del seu, i com no us la mereixeu cap de vosaltres, quan mori vull que hi poseu les meves cendres, si és que hi caben. Les que no càpiguen les podeu llençar pel wàter si voleu.

-Va, tinguem la festa en pau, que el padrinet begui on més s’estimi, faltaria més. A l’edat que té no el fareu canviar-  diu la seva jove, dona del Ramón segon i la que ha cuinat l’ànec. - Ramón, carinyo, serveix el vi, sisplau.

Arriba l’hora dels brindis amb cava i treuen un pastís amb dues espelmes. El Ramón més vell, que no ha soltat la copa ni un moment, no fos cas que la llencessin, demana que li posin el cava. Una altra vegada les protestes del Ramón tercer, enòleg aficionat. Que si aquest cava és el millor del Penedès.., que mireu quines bombolles fa.., i que em dieu de la  transparència en copa ? veureu quin color....

-Romanços!!! , totes aquestes collonades son per a vendre. Hi han vins i xampanys bons i també de dolents i s’ha acabat !  - buida la copa i ja li comencen a brillar els ulls.

Tots brinden, estan contents i no es fixen que el petit Artur va donant voltes a l’entorn de la taula i li crida l’atenció  aquella copa tan rara i tan gran. Demana a l’avi més vell que el segui al seu damunt, ell ho fa, i el petit es treu de la butxaca una bola de silicona fosforescent i la posa dins la famosa copa. Tanquen el llum per a que el nen bufi les dues espelmes..... i la copa s’il·lumina.

-Ho sabia!!!, és el sant Greal!!! Ho has descobert tu, Artús !!!!.