Feia una llarga estona que
plovia, el carrer estava embussat. Cotxe rera cotxe, recordava una corrua de
formigues. Llums intermitents, sorolls monòtons omplien l'ambient. Les voreres
eren buides, només algú amagat sota un
paraigua s'atrevia a sortir i creuava el
carrer de pressa com si fugís de tot.
Fosquejava, però encara estava darrera els vidres contemplant
"l'espectacle". Els llums que van anar apareixent a poc a poc, el van
fer tornar a la realitat. Es resistia a marxar de la finestra, allí, mirant i observant sense ser vist, hi
estava bé.
A la fi va decidir retirar-se. L'habitació
estava a les fosques i la llum del carrer arribava tímida fins a la porta.
Va seure al llit i s'hi va estirar. Un
profund sospir va trencar el silenci de la cambra.Va tancar els ulls i va
engegar de nou els seus pensaments. Sensacions, veus, colors i formes es
barrejaven fantasiosament.
Estava sol i sabia que no vindria ningú a
destorbar-lo:
Li agradava somiar en soledat.
Va obrir,després, els ulls i els llums del
carrer reflectits al sostre de la cambra adquirien formes diverses, fantàstiques, bellugadisses i
suggeridores de nous personatges i històries...
No es va adonar del pas del temps. Havia
arribat plenament la nit i continuava amb la mirada atenta en aquelles ombres.
La seva màgia el captivava més i més i no era conscient del que feia. Va
aixecar-se del llit i va caminar algunes passes per l'estança; li agradava
tant sentir el domini d'aquell petit
espai, el seu. Va deturar-se per fi d'esquena a la finestra . La seva mirada es
mantenia fixa en una ombra on es podia
reconèixer la seva silueta. L'ombra es movia al so de la pluja que encara queia
insistentment sobre el carrer; i creixia , creixia fins a tocar el sostre i es
movia fins i tot amb gràcia, cap a dreta i esquerra mentre, i això era el més fantàstic, ell continuava immòbil.
Després d’uns quants moviments,l'ombra es
va separar dels peus del Marcel i així,
lliure, es movia sense control per tots els racons de la cambra.
De primer es va enfilar sobre l'armari i,
d'allà estant, va semblar que ho dominava tot. Després, lliscant per la porta,
va arribar a ficar-se dins un calaix .En Marcel s'hi va acostar per veure què
passava i aleshores, d'una revolada, l'ombra va sortir del calaix i va començar
a treure i a llençar per l'aire tot el que hi havia a dins: jerseis,
pantalons,roba interior volaven per l'aire i quedaven escampats .
Aquella situació va semblar a en Marcel tan fantàstica com
inversemblant. La seva ombra, sense por
de cap mena, estava fent el que ell, en algun moment,hauria volgut fer:
Trencar aquell ordre extremat que li era imposat.
-Això és fantàstic! - va exclamar. I una gran rialla va acompanyar les
trapelleries que la seva ombra havia
iniciat.
Llençols, coixineres, tovalloles, roba pulcrament
guardada, quedava escampada pel terra.
Les mantes, la capsa de cosir, les camises i els pijames i... fins i tot hi
hagué‚ un moment que va saltar per sobre el llit, accentuant l'excitació.
-
Fantàstic!!
Visca!, visca!!- cridava-
Oh! era tan divertit aquell enrenou.Tot fora
de lloc, tot enlaire!!
L’ombra va acostar-se al cabàs de les
joguines, i fou aleshores quan,en perillar els seus "tresors ", que
en Marcel va canviar l'expressió de la cara i es va posar seriós.
-No, les joguines no!- Va demanar sense
èxit. I ja volaven i aterraven per entre la roba que, escampada arreu, cobria
tota la cambra.
- Potser ja n'hi ha prou -va pensar en
Marcel, veient que aquella situació no tenia fi.
-Au atura't !- Va dir.
- No continuïs - va insistir.
Però, res de res l'ombra continuava
movent-se i regirant sense control.
-Ja n'hi ha prou, recull tot el que has
tret!-Va ordenar en Marcel, que malgrat emprar un to imperatiu no obtenia cap
canvi.
-No tindré‚ més remei que arribar a les
mans!- Va pensar decidit.
I, sense rumiar-ho dues vegades, es va
atansar cap on era l'ombra i va començar una singular lluita.
En Marcel va intentar aturar les accions
entremaliades i descontrolades de la seva ombra que, a cada intent, s'esmunyia
sense dificultat de les seves mans i tornava a fer-ne una altra, i una altra …fins
que en Marcel, l'ombra i els objectes als quals aleshores, els havia tocat
canviar de lloc, van rodolar per terra sense fre. Cop cap aquí, estirada cap
allà, I va ser en aquell moment que algú va encendre el llum de l'habitació i
en en un tres i no res la claredat de la bombeta va esvair totes les ombres.
Que sol i ridícul va sentir-se en Marcel
enmig de l'enrenou!.
Com explicaria tot aquell desordre? La
seva mare, amb una expressió interrogant, indescriptible l'esperava ara al
dintell de la porta.