ULL AMB LES ULLERES !

-Tu no duies ulleres? Et veig estrany. O potser t’has tret el bigoti?

-No, bigoti no n’he dut mai, tens raó en lo de les ulleres. No sé que n’he fet. Les duia tot el dia des de que m’he llevat. Les he perdut no sé com. Havia tanta gent al voltant  baixant les escales que en quan he arribat aquí baix,  m’he adonat que ho veia tot borrós.

Eren un grup de més o menys vint-i-cinc amics. Van decidir anar a Montserrat a peu per a celebrar que el Barça havia guanyat la copa. Des de Monistrol on havien deixat els cotxes aparcats, xino-xano, van seguir un camí senyalitzat amb ratlles blanques i vermelles fins arribar al Santuari de la Moreneta.

-No les puc haver perdut pel camí perquè m’hagués adonat quan mirava els escolanets cantant.  I els he vist prou bé. També he vist amb claredat a la Verge. He pensat, fins i tot, estalviar-me de pujar les escales fins a ella. Ja sabeu que no soc creient i això em sembla una collonada. He vingut per fer gresca amb vosaltres.

Tres voluntaris s’ofereixen per a pujar fins la imatge mirant els graons ara que sembla que hi ha menys gent. I després baixar-los. Tant de bo no les hagin trepitjat i fet miques perquè son progressives i li han costat una bona pasta.

Rés de rés. Ni rastre. Això vol dir que algú les ha trobat i se les ha quedat. La muntura era molt maca. Les va copiar d’unes que duia el Josep Cuní un dia que el va veure a la televisió.

Ja és l’hora de tancar i avisen que els visitants surtin del Santuari.

-Mireu la Verge, heu vist? – Diu una nena senyalant-la amb el dit.

Miren amunt, i la Moreneta lluïa unes ulleres amb potes de color verd fosforescent que contrastant amb la seva morenor, l’afavorien d’allò més.