Quina nit més humida i maca...
Ha estat plovent tot el dia;
una pluja fina, d’aquestes que netegen les fulles de les herbes i les deixen més ufanoses oferint diferents
tonalitats de verds. El sol ha sortit entre els núvols quan gairebé no calia, perquè
ja era l’hora de donar pas a la lluna.
I senyors, aquesta és
la meva hora preferida.
Surto del cau on visc amb tot confort, doncs tot el que tinc ho porto a sobre vagi on
vagi. Sóc així d’humil.
Veig altres com jo que han tingut la mateixa idea. Uns més
grans i altres més petits. El que no sabria dir és si són mascles o femelles perquè
en la meva espècie, diuen que som les dues coses alhora. Això no em preocupa
gens ni mica ja que trobo que és molt pràctic a l’hora de reproduir-nos.
El que si que em molesta és la injusta fama que tenim els
caragols.
Diuen que som rastrers. És que d’una manera o d’altra no es
mouen pel terra totes les bèsties que no volen o neden ?
El que em fa sentir més orgullós de ser el que sóc és
l’admiració que ens tenen els nens humans quan ens descobreixen. Ens dibuixen
de mil maneres i d'infinitat de colors, ja que per poca traça que tinguin, fent
una espiral amb una mica de gràcia i unes banyes, ja tenen el dibuix fet. I ens
dediquen cançons demanant que treguem les banyes.
Si voleu que us digui... no hi ha rés millor que ser el que
sóc.
Que ens mengen?. Doncs sí; però en un ritual d’amistat o
festiu. Que hi ha molts que són
llepafils i prefereixen carn o peix? Doncs allà ells. Nosaltres no som cap de
les dues coses. O sigui que som especials.
Mireu si som d’importants que fins i tot tenim una
festa tradicional pròpia
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada