ULLERES DE SOL

Quan les va veure a l’aparador de l’òptica de la cantonada, va pensar que per fi havia trobat la solució al problema que tant la neguitejava. Així doncs, sense pensar-s’ho gens va entrar decidida i va demanar aquelles ulleres de sol que  l’havien captivat. El dependent va veure en aquella demanda la possibilitat de rebre  comissió per la venda d’unes ulleres que eren de la temporada passada i molt sol·lícit les hi va mostrar bo i parlant-li de les seves excel·lències, de com era de moderna la línia i el color de la muntura, de la funcionalitat de l’estoig, del color dels vidres etc etc etc , però en realitat a la  Remei no l’interessava gens ni mica el que deia l’esforçat dependent ja que el que ella volia eren unes ulleres que tinguessin una muntura  prou ample per tapar-li les arrugues que havia detectat al voltant dels ulls, ja feia uns quants mesos. Així, doncs, va tallar la xerrameca d’aquell pobre noi i pràcticament les hi va arrencar de les mans, se les va emprovar i es va mirar al mirall on va veure reflectida, amb una satisfacció plena, la seva cara sense ni una sola arruga. Va girar el cap a dreta i esquerra, va somriure una mica i una mica més i després d’haver fet les comprovacions que li asseguraven que totes les arrugues quedaven ben amagadetes sota les ulleres i sense pensar si el preu era excessiu, que ho era i molt, va donar els diners al dependent i amb les ulleres posades va sortir al carrer.

Com n’estava de satisfeta la Remei amb les seves ulleres de sol. Tenia la sensació que la gent, especialment els homes, se la miraven amb admiració i s’imaginava que tots valoraven la seva bellesa, no només la  figura que, tot sigui dit, conservava estilitzada i ben proporcionada, sinó el seu cutis, ara que podia amagar els primers senyals que el temps no passa endebades. I aquesta sensació quedava assegurada quan es veia reflectida en els vidres dels aparadors de les botigues. -Ara potser sí que trobaré un home que s’enamori de mi- sospirava esperançada. I quan li va dir el que pensava a la seva amiga Marga, aquesta va fer  cara de circumstàncies i no es va atrevir a dir-li que si no trobava la parella que feia tants anys que buscava, possiblement hi havia altres raons, o les havia hagut. Potser haver prioritzat la feina a les activitats lúdiques, o l’haver sigut sempre excessivament romàntica o... simplement havia estat el destí. El cert és que ara la Remei  veia que els anys s’esmunyien com l’aigua quan es vol agafar amb les mans i volia fer el possible per tenir companyia masculina. 

Van passar dies, fins i tot  mesos  i encara no havia trobat el que buscava. A l’oficina on treballava tothom se la mirava amb estranyesa ja que ni per un sol moment es treia aquelles ulleres de sol, no fos cas que un company de la feina... i ella no acabava d’acostumar-se a veure-ho tot de color, podríem dir, fumat i havia de fer molts esforços per no equivocar-se. Quan arribava a casa se les treia alleugerida, les deixava al rebedor bo i dient per fi em puc treure “l’antifaç”.

Un dia  la va trucar la seva amiga Marga, la convidava a la festa per celebrar els 25 anys de treball com a infermera. Hi anirien les seves companyes de feina, amigues de la infantesa,  com ara ella, i el més interessant hi anirien també infermers, algun metge i amics de fora de l’hospital.  Així doncs la festa prometia,  es presentava sense cap mena de dubtes com una bona ocasió per aconseguir el seu objectiu.

El dia tan esperat va arribar per fi i després de dedicar més estona que de costum a empolainar-se va rematar-ho amb el seu anomenat “antifaç”.

La sala on es celebrava la festa estava poc il·luminada, llums indirectes i molt suaus creaven un ambient càlid i acollidor. Hi havia una barra al fons amb els aperitius i també algunes taules i cadires per poder seure. Quan ella va arribar hi havia força gent i després d’abraçar i felicitar  la Marga com correspon, aquesta li va anar presentant els amics més propers. Tot anava com una seda quan al cap d'una estona  la Remei va voler anar a buscar una beguda, tantes presentacions li havien fet entrar set. Es va separar per un moment del petit grup i tot i la foscor incrementada per les ulleres va poder aconseguir arribar a la barra. Va ser quan tornava amb la copa a la mà que, a l’apropar-se on estaven els nous coneguts, no va veure que hi havia una cadira al seu pas i...l’espectacle va estar servit. Tan llarga com era, va caure al bell mig de la sala amb les cadires, copes i plats que va arrossegar. De fet no podia haver caigut en un lloc millor ja que de seguia els especialistes de la salut van fer el que havien de fer. Ajudar i curar tots els talls, cops i etc etc etc que la caiguda li havia produït. La pobra Remei estava ben decebuda. No només no havia aconseguit cap coneixença masculina, sinó que  sortia amb una cara plena de cops i ferides, Ah, i amb la caiguda li havien saltat les ulleres i per més que les havien buscat no hi va haver manera de trobar-les.

La Remei estava tan dolguda que va demanar la baixa per uns dies, no es veia en cor d’anar a treballar amb aquella cara tan plena de nafres i  a sobre sense “l’antifaç.”

Quan feia tres dies de l’incident va rebre una trucada telefònica.

-Remei?- va fer una veu masculina.

- Sí sóc jo, qui és?- va respondre.

- Em dic Enric i ens vam conèixer a la festa de la Marga,

- Enric?- va fer desconfiada.

- Potser no em deus tenir present després de la caiguda és comprensible, sóc uns dels amics de la Marga que et va ajudar a aixecar.

-Que poc delicat- va pensar la Remei- ara a què ve de recordar l’incident.

-Mira és que quan ja havies marxat algú va deixar unes ulleres de sol sobre una taula, es veu que estaven en un racó de la sala, i la Marga em va dir que segurament eren teves. Va insistir molt que te les fes arribar, per tant si vols que quedem?.

- Ah, doncs... millor la setmana que ve- va contestar, així s’assegurava la recuperació.

Es van trobar en un bar de la plaça. La Remei va arribar primer, es va col·locar a una taula del fons del tot que quedava una mica a mitja llum i  va seure de manera que podia veure les persones que entraven i mentre el seu cap no parava de barrinar es va presentar.

-Remei?, sóc jo l’Enric. Tinc les teves ulleres de sol.

 Les hi va donar i ella de seguida se les va posar.

-Però què fas?- va fer ell- És una llàstima que t’amaguis darrera aquests vidres fumats, a mi m’agrada veure els ulls de les persones amb qui parlo i a més els teus brillen d’una manera tan especial... La Remei no sabia què fer ni què dir, mai cap home ... ell se li va acostar i li va treure delicadament les ulleres. –Veus així, sense, molt millor.

Ella estava tan descol·locada que el va deixar fer. Passats els moments de desconcert, la Remei va començar a sentir-se tan i tan bé... com si estigués en un núvol i van estar xerrant molta, molta estona, tanta, que els van fer fora del bar perquè anaven a tancar i en sortir seguien explicant-se coses i més coses i va passar el que havia de passar.

Ah, i quan el senyor del bar pujava les cadires per netejar va trobar sobre la taula del fons unes ulleres de sol. Les va guardar pensant que algú les vindria a buscar i la veritat és que mai ningú les va reclamar.