La noia duia en una mà la bossa i a l’altra un IPod de color fúcsia
amb lluentons que teclejava sense parar.
Tan la bossa com l’aparell, conjuntaven perfectament amb unes botes que acabava
d’estrenar i que volia lluir tot el conjunt a la disco de moda del seu barri.
La noia, obsedida com estava, no es va adonar que trepitjava
una cosa tova i llefiscosa. Va mirar primer una de les botes , després el terra
i, tot seguit, va buscar inútilment una font d’aquestes que encara en queden
per algun carrer de Barcelona.
La noia va intentar netejar el seu preciós calçat fúcsia i
lluentons amb un tros d’un diari gratuït, llençat per algú a una paperera. Un
tuf absolutament fastigós l’envoltava i va veure que allò no tenia remei i que
havia de passar primer per casa seva.
La pudor anava amb ella i ja no mirava el IPod sinó que la
seva principal preocupació era no trobar-se amb cap conegut. Caminava arrecerada
a la façana de les cases perquè com a súmmum de la seva mala sort començava a
plovisquejar, cosa terrible pels seus cabells recent planxats.
Ensopega amb un sense
sostre amb un got de plàstic a la mà. Collons, pensa, què fa aquest tío
aquí? Una mica més i caic a terra. Sol em faltaria això.
Per fi arriba a casa
seva i entra corrent fins al bany donant un cop de porta.
-¡Mare! -va cridar....
La mare, no s’assabenta de rés. Està mirant a la T.V. “La
isla de los famosos”
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada