LES ULLERES

Brillaven damunt la taula amb el reflex del raig de sol ja escadusser que entrava per la finestra .

Eren rodonetes amb els marcs i les potes de color blau intens i semblaven molt petites damunt la taula mig amagades sota un tovalló de color rosa , al costat de les tasses de la xocolata i les safates amb les restes de ensaïmades brioixos i pastís del berenar

L’Andreu amb un somriure de satisfacció sortia de la xocolateria sense mirar enrera .

Tenia 7 anys i era força espavilat per la seva edat i a l’escola n’estaven molt d’ell perquè mostrava una curiositat enorme i moltes ganes d’aprendre

Els pares se'n sentien afalagats era un nen que cridava l’atenció pel seu físic i per la seva simpatía.

El pare era un home que es guanyava bé la vida , però sempre abocat a la seva feina i no tenia gaire temps per la família , mentres que la mare estava dedicada en cos i ànima a la seva família formada per l’Andreu i una germana petita bonica i rossa com un fil d’or de la que se’n sentía molt orgullosa

L’Andreu notava que la nena ocupava el centre de la seva estimació i intentava per tots els medis agradar a la mare i poder compartir aquest lloc de privilegi, esforçant-se sempre per complaure-la

Però tot s’havia espatllat feia cosa d’uns 3 mesos

A l’escola varen detectar una caiguda important en el rendiment de l’Andreu i varen cridar els pares per veure si hi havia algun transtorn en l'àmbit familiar que hagués pogut afectar al nen

Els pares en veure que objectivament no hi havia cap problema que motivés el descens en els seus resultats acadèmics varen decidir portar-lo al metge qui de seguida va detectar-ne la causa: l’Andreu tenia un problema oftalmològic que feia que no veiés bé la pissarra i es cansés amb la lectura, la qual cosa afectava el seu interés pel treball al’escola

El veredicte va ser ras i pla : L’Andreu necessitava ulleres

Això va causar una forta decepció a la mare una dona un xic frívola i molt cofoia dels seus fills .

L’Andreu era un nen preciós amb unes faccions ben dibuixades i les ulleres no l’afavorien gens

Li va costar molt d’acceptar-ho i el nen ho va notar i tot i la millora en la seva visió es va entristir i se’n va sentir culpable i tot això va fer que passés una temporada amoïnat, donant voltes al problema i buscant solucions

Així que quan la Mónica una companya de classe el va convidar a la seva festa d’aniversari a una xocolateria lluny del barri ho va decidir de cop: recuperaria l’admiració de la mare

I quan es va acabar la festa , es va quedar una mica enrera i sigilosament es va treure les ulleres i les va deixar damunt la taula mig tapades per un tovalló i amb un sospir d’alleujament ,va abandonar l‘establiment decidit a desfer-se’n d’elles per sempre