Va obrir la porta lentament, no volia que cap soroll pogués
despertar la seva filla. L’estança estava fosca i només un fil de llum que
entrava per l’escletxa de la persiana deixava veure l’habitació. Va tancar la
porta amb molt de compte i abans d’acostar-se al bressol va mirar amb
complaença tota l’habitació, els prestatges plens de joguines, l’armariet de
color blanc amb dibuixos a les portes, els quatre quadres que indicaven
diferents moments del dia i que tant li agradaven: A dinar, a passeig, a banyar
i a dormir, la cortina de la finestra de colors a joc amb els llençols ... va
fer un profund sospir de satisfacció i es va atansar molt a poc a poc al bressol.
La nena com si pressentís la presència de la mare va obrir els ulls, uns ulls de
color de mel, rodons molt rodons com si haguessin estat fets amb un compàs i
s’hagués aconseguit la màxima precisió, la mirada dolça com el color i les
celles talment fossin dibuixades.
-Que bonica és!- va pensar la mare i mentre l’acariciava
no va poder evitar recordar tot el que havia lluitat per tenir-la, però no
volia trencar aquell moment amb pensaments tristos, sinó només gaudir i gaudir
del present. La nena com si volgués expressar el seu agraïment va començar a
bellugar descompassadament braços i
cames. Ella li va agafar les manetes i les va omplir de petons. Aleshores la nena li va fer el millor regal
el més preuat per ella el que li arribava fins el fons, el fons del tot i li feia
oblidar tots els entrebancs. Entremig dels
llavis carnosos, molt marcats, petoners, suaus , de seda.. va aparèixer: la rialla.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada