Tot just acabava de tocar la una de la matinada. Amb el xivarri dels petards i la cridòria de la gent als terrats i pels carrers, apenes havien sentit el dong del rellotge de paret del menjador. El Salvador premia amb força la mà de la Carmen tot picant-li les galtes per intentar que es refés d' aquell desmai. Ella havia caigut de la cadira poc després d' haver-se pres el cava amb el que celebraven plegats, com tants anys, la revetlla de Sant Joan. Havien sopat i ara estaven amb les copes i amb la coca de fruita confitada, que era amb la que més li agradava a la Carmen, celebrant l' arribada del bon temps i la calor. L' estiu era especialment benvingut a la casa d' aquell vell matrimoni. La Carmen, que sempre tenia calor, podria, per fi, arremangar-se la camisa de dormir de cuixes i braços, sense que el Salvador li rondinés.
Carmen, que no em sents?
Ella jeia inert als genolls del Salvador, amb els ulls tancats i la boca entre-oberta. La garbellava talment com si de sobte, aquell tros de dona excessivament alta pels estereotips d' una època passada, d' aspecte imponent i sempre altiva en gestos, s' hagués tornat un drap inservible. El sacseig continuat, els nervis, l' esverament, els moviments embogits van descordar un dels botons de la camisola de dormir que la Carmen mai més es va treure des que va caure en la follia més cruel. Mai més es va vestir de carrer, per què? Ni esma per sortir a donar la volteta al carrer i saludar les quatre veïnes que de ben segur es trobaria pel barri, tenia. El Salvador la va estrènyer ben fort fins tocar pit contra pit i, aquella vegada, com tantes altres darrerament, no va sentir res més que el contacte físic d' un pellingot flàcid. Aquells pits que l' havien fet fruïr de plaer, que havien alimentat tantes nits de passió, ara, ara que la Carmen s' havia trastocat del tot, aquell món se n' havia anat a norris. Què havia canviat? Aquesta mateixa camisa de dormir que veient-li posada, despertava en ell els instints més primitius cap a la seva dona, ambdues coses, ella i la camisola, li semblaven d' allò més revulsives i desagradables. Per què, Carmen, vida meva, per què em fas fàstic, per què em sembles ara un parrac arrossinat? Tant com t' estimo! Si ho ets tot per mí, Carmeta meva! Què m' està passant? Tinc por! No vull deixar d' estimar-te... Estic començant a odiar-te! No puc més!
Aquells interminables instants que el Salvador intentava retornar la Carmen a la consciència, a la vida, a la realitat, li van fer venir tantes coses al cap, van esdevenir infinits. La seva vida, la d' ells dos plegats, mai havia d' acabar-se. Li venien al cap mil i una coses que havien viscut com un tot inseparable. El Salvador va deixar caure la seva primera llàgrima, una d' aquelles grosses i calentes que cremen la cara com un foc ardent que bull per dins de l' ànima. La flama d'una vida farcida de bons moments i d' un amor immens, casi inexplicable, quasi insolent s' havia, finalment, calmat.
Ell se la mirava amb una enorme tendresa ara que ja veia que tot s' havia acabat. Li acariciava el rostre resseguint-li l' òval de la cara amb el dit, desitjant que tot comencés de nou., que aquell malson fos, justament, això, un malson i que tot, a partir d' ara tornés a ser com abans. Es va fer un silenci absolut. Els carrers s' havien tornat muts. De petards, ja no se' n sentien, el xivarri havia desaparegut. La mort ho havia aturat tot. Els silenci s' havia ensenyorit de tot, de les escurrialles de vida que encara bategaven al cor del Salvador.
L' acaronava sense parar. Li resseguia el rostre amb el dit. La bressolava com ho havia fet amb la filla que havíem tingut en comú, com un infant desemparat i atemorit. Amb una tendra carícia li va aclucar les parpelles. Era ara, que dibuixava els seus llavis damunt d' ella. Aquella boca sensual, aquells llavis carnosos que tanta luxúria havien despertat en ell, ara es desinflaven, s' assecaven. Darrerament, la Carmen només obria la boca per vessar xiscles. Xisclava molt. Sempre, sense parar. Sempre xisclava. Alguna vegada, també cridava. La Mort la va fer emmudir. La contemplava de fit a fit, des del cap on amb la mà la pentinava escabellada com anava, fins els peus. Resseguia el seu cos espiant al viaix un lleu espasme que la tornés a la vida. Res. Mira que se'n havia fet de lletja, tan bonica com era! Aquell cos que la Carmen li havia lliurat nit rera nit entre llençols, fent l' amor amb els ulls, amb les paraules, ara ja no podien. Ara només la cuidava com qui cuida un cadell de gos desvalgut i inofensiu.
Ara ell s'alimentava d' una esperança, d' una idea, de la il.lusió de pensar que la única cosa que restava per fer a qui havia estat el gran amor de la seva vida era demanar-li perdó amb un dolç petó al front.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada