El moixó
El cap de setmana els tres xiquets es trobaren al pinar rere el fossar. En Quim duia l’escopeta de balins creuada a la manera dels caçadors de la sabana. Fins ara sempre havien fet punteria sobre llaunes, ampolles o dianes de paper pintades, però avui havien decidit tirar sobre animals vius i matar. En silenci, a rossegons, corrien excitats d’arbre en arbre, disparant a moixons que de branca en branca mai no paraven quiets. A cada tret s’anaven passant l’escopeta de l’un a l’altre i ja havien gastat gairebé tota la munició quan en Pep encertà un pardal proferint un crit exultant. El pardal fent tomballons va anar a parar al mig del camí que entemonit frissava inútilment per remuntar el vol. De seguida, el Nanci, amb un renec manllevat del repertori patern, carregà de nou l’escopeta i, a un pam de distància, li va etzibar el tret de gràcia. Però encara resultà viu. En Quim, molt pàl·lid, l’agafà entre les seves mans tremoloses. La bestiola panteixava, era evident que patia; van mirar-se desconcertats. Llavors, fent una ganyota, l’escanyà fins que comprengué que era mort. Amb un rampell de fàstic el llençà a la cuneta. S’ajupí i es fregà les mans tacades de sang pel terra. Llavors es deixà caure de cul i, tapant-se els ulls amb els braços, sanglotà. El temps dels jocs s’havia acabat.
Jep Vives
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada