Els agafadors de ganxet

Té el sopar al foc. La Misericòrdia prem els agafadors de ganxet per no cremar-se i sense saber per què, li venen al cap els records de sempre: de quan la sogra reptava per aquella casa a la recerca d' alguna pega a la que enganxar-se i retreure-li així, que no era una dona de casa seva com calia, de quan li havia dit que amb la de noies que havien rondat el seu fill i que aquest s' hagués conformat amb aquest remostró, aquesta mitja-cerilla de noia, que què en devia haver vist un noi tan ben plantat i tan eixerit com n' era en Tomàs en una dona com ella que més que un home de profit, l' havia convertit en un tararot i un poca-pena?  La Misericòrdia se n' havia hagut d' empassar tants de retrets...! Cada paraula era una insolència, cada mot pronunciat amb aquells llavis tibants, esdevenia un atac directe, cada mala mirada d' aquella dona, a la Misericòrdia, se li glaçava la sang. A la sogra li agradava provocar brega a cada comentari que feia, però ella callava. Callava per no contrariar en Tomàs i evitar així una discussió que mai duia enlloc. Ella no s' hi havia tornat mai a aquell joc enverinat. Només li havia aguantat la mirada de qui mira amb la rancúnia de les coses que només es pensen. De quan la sogra, sense avisar, trucava la porta i a la vegada que sonava el timbre sentia el dringar de les claus al pany de casa seva amb un Sóc aquí, sou a casa? De quan la veia plantada al rebedor  de casa, impàvida, amb aquella cara d' Això és casa meva i hi vinc quan jo vull i sense avisar, de que Si vius aquí és perque jo ho he permès, no ho oblidis, maca. I la Misericòrdia, muts, a empassar-se el despotisme i la insolència de l' aquella dona i la desídia d' en Tomàs que, més que marit, era fill. 

Aquells agafadors li havia regalat la seva sogra el dia que van inaugurar el pis i, tot i que els havia llençat diverses vegades a la brossa per que s'havien cremat amb l' ús, en Tomàs li havia dit que els havia fet la seva mare i que de cap manera els llencés per molt vells que estessin.