L'Atzuki (petita crònica d'una pena)

Quan arribava a Tokio amb la Japan Airlines vaig perdre la criatura. No us podeu imaginar el desconcert que em va produir l’extinció d’aquella vida tan fràgil que duia en mi perquè era fruit de l’amor, perquè l’amor i la felicitat havien crescut en mi. Era la llavor de la persona que més he estimat en aquest món. Però no va poder ser. Jo sabia que podia perdre-la fàcilment, i així va ser, massa vella pel treball de parir.

Maleït siga! Va ser un cop terrible. Davant l’administració de l’hospital vaig reclamar les despulles. No era reglamentari, em van dir, no era corrent... però jo tossuda i a canvi d’un considerable donatiu s’avingueren a cedir-me-les. I em vaig convertir en un autòmat exigent seguint les passes del compromís de parella. Interpretant el que, n’estava segura, a ell li seria més agradós. Perquè ell, des de pocs mesos abans, ja greument tocat per la malaltia, projectava visitar el temple zen de Kamakura, d’espiritualitat budista. Jo sempre n’havia estat molt d’ell, i sempre a remolc... En els últims temps l’acompanyava arreu només per si podia ser-li útil, pel goig de sentir-lo proper abans no el perdés del tot. I a la fi, què?, metges, sanadors, bruixots... quina bogeria! Com havia canviat aquell home, buscava ansiosament una esperança o una resposta al seu neguit. Jo me l’estimava amb dolor, més que mai, us ho ben juro. En aquells dies funestos no em calia entendre res, ell era el sol que ho encenia tot i la meva era una espiritualitat planera, crèdula, senzilla i laica. Però no va poder ser.

L’endemà pel matí vaig disposar-me a complir íntegrament el darrer dels compromisos de parella, l’acte de comiat i homenatge, d’amor i d’últimes voluntats. Per naïf que fos la meva concepció de l’amor sobre la terra -no passava d’una simple missió reproductora de dos cossos que s’estimen i es complementen- vaig apurar fins el final la mesura d’amargor humana que em pertocava: separació definitiva, fracàs de l’infantament, catàstrofe del projecte en comú.

Era la primera vegada que anava al Japó. Els japonesos sempre m’havien semblat, per influència del cinema, cridaners i malcarats. Per la qual cosa tot plegat em feia basarda. Estava molt equivocada. Ara sé per l’experiència que són gent neta, educada i culta que dispensen als difunts una sensibilitat propera a la convivència.

El Japó és un país estrany, abocat a la tragèdia: assentat sobre una falla tectònica molt inestable, que belluga fort. Sempre a caprici del gran volcà. I per si encara no fos prou,  els queda l’inesborrable record de les bombes atòmiques matxucant Hirosima i Nagasaki. No hi ha prou espai per a malgastar en tombes grans i per això incineren tothom. Jo tenia un nonat, un nonat sempre té una història inicial des del moment de la concepció: una relliscada, una sorpresa, una il·lusió malaguanyada... En tot cas s’ha d’acomplir tot el que està escrit. I en aquell punt vaig comprendre millor que a la vida sorgeixen iniciatives necessàries al marge de la racionalitat.

Encara dèbil i afectada per les pèrdues, irritable i sense punyetera idea de japonès, vaig visitar el més luxós i cèntric dels supertanatoris de Tokio, un autèntic empori de la mort urbana per excel·lència, els agents comercials em van oferir la pràctica totalitat de serveis funeraris, incineració, inhumació, embalsamament... També hi vaig trobar tota mena de gadgets per a cadàvers: taüts, urnes, roba i joieria pel més enllà. Em vaig decidir pel cub vermell i l’obligada urna antropomòrfica de sèrie per a nonats. Després em vaig lliurar al ritual zen però interpretat al meu aire segons els costums mediterranis de la darrera obra de misericòrdia, l’enterrament dels morts.

El paquet de cendres era tan menut que n’hagués tingut prou amb un reliquiari de joieria. No em vaig haver d’esperar gaire. Les cendres me les van lliurar en una bosseta de plàstic que cubicava exactament 37 cm³. Aquestes coses et deixen destrossada, així que tot seguit vaig retirar-me a l’hotel a descansar. Per telèfon vaig contractar un escrivent, un monjo budista que parlava català, perquè m’acompanyés i em fes gravar amb làser la capseta vermella de l’acreditada marca Etternal, una Red Cube de 15 cm d’aresta. Havia decidit que a l’urna s’hi havia de gravar una inscripció amb escriptura kanji, que digués: Sóc l’Atzuki la que no ha tingut temps de viure. Beneïu-me. Immediatament vaig estirar-me al llit per descansar perquè ja no podia més, estava destrossada per les emocions. No sabia si era nen o nena, m’hauria agradat una nena... i em vaig adormir.

L’endemà, després de pagar 38.000 iens en taxes ens van dirigir al temple zen del fossar de Hase Dera. M’asseguren que un nonat malaguanyat, el setè dia del traspàs, ha de travessar el Riu de les Tres Creus. L’havíem de preparar, l’oficiant va cantar un sutra i jo mateixa li vaig oferir llàgrimes abundoses i fins a tres vegades encens. Era el 15 d’agost, cap el tard. A la sortida ens vam apartar una mica del camí per anar fins un rec proper, seguint el ritual calia enviar riu avall una barca llanterna de paper per que desencallés l’animeta atrapada als llimbs de la riba del Sanzu. Després vam tornar al fossar i vam caminar fins al límit del bosc i allí, entre el petit jardí de sorra i el bosc profund, es troben apilades les tombes dels nonats formant una gran piràmide d’urnes antropomòrfiques. Com un gran rusc. Vaig carregar l’urna de terrissa amb la cendra i un empleat municipal va pujar amb una escala a dipositar l’urna al lloc corresponent. Hi ha la tradició que cada nonat dugui una closqueta i un gran fulard roig de llana per abrigar-se del fred de l’hivern i al canell de la mà esquerra una cadeneta de plata amb cascavells, d’aquí els drings constants per l’aire durant la nit i fins a l’alba. Vaig acomiadar el monjo i li vaig agrair amb paraules i diners les atencions, però jo m’hi vaig quedar tota la nit. Hi havia una mica de lluna i la llum dels fanals. A tocar dels cirerers sagrats hi ha una font que brolla mansa, de tant en tant m’alçava del coixí de meditació, el zafu, omplia una ampolleta de plàstic i l’espargia per sobre dels nombrosos déus Jizo, protectors de nonats, viatgers i dones embarassades.

Al vespre, per entre els fanalets encesos pul·lulen les papallones de nit fosforescents; són les animetes. Volen per sobre el boscatge i el jardí zen rectangular de deu per trenta metres, cobert de grava clara rasclonada, ondulada, i ocupada només pel Buda sedent. Les animetes acoten l’espai, xerren, canten, juguen i llepen xupa-xups. Són éssers malcriats que duen vestits confeccionats amb capes vegetals lluminoses. De dia s’amaguen porucs, perquè els ocells propers resulten perillosos, sobretot la inquietant grallada de corbs que ronda l’indret.

Volia fer-me una idea de quina mena d’estada eterna esperava a l’Atzuki. Asseguda en posició de lotus vaig resar i plorar. Van passar les hores mig endormiscada a la llum de la lluna, vaig romandre impàvida davant la piràmide a redós del cirerer. De repent vaig sentir un sorollet d’estrip i es va moure la capa de l’urna, poc a poc va aparèixer una gran papallona de nit, fosforescent, que s’esmunyia per un trau de la costura. Va allisar-se les ales i es va espolsar. Després va arrencar el vol majestuosa fent òrbites helicoïdals i deixant anar un rastre de pols estelada com les espurnes d’un coet de berbena. I així una bona estona.

Es feia de dia i la papallona encara no tornava a l’urna. Volava a ras de terra pensívola, però a l’alba se’m va posar a la falda obrint i tancant les ales pintades amb uns grans ulls orientals, mirant-me i gronxant-se a l’espera. Eren les primeres clarors i ja no quedaven papallones pels voltants, vaig alçar els ulls al cel i vaig veure una immensa volada de corbs grallant per sobre el cel de Tokio i el fossar, era el senyal. Llavors vaig comprendre per què l’Atzuki no s’hi volia quedar. Vaig obrir les mans fent coveta protectora i la papallona s’hi va ficar i va plegar les ales. Llavors vaig obrir la Red Cube d’Etternal i la vaig acomodar.

A l’aeroport de Tokio amb les ulleres fosques de vídua que dissimula penes vam agafar vol directe cap a Barcelona amb la Japan Airlines. Estava decidit. S’estaria sempre entre nosaltres i faria  volades lluminoses sobre el panteó familiar.