LA JOVE MARXANT D'ART

Ja feia temps que li anava al darrera. I tossut, no defallia malgrat les seves excuses de noia ben educada. Ell, insistia, insistia i insistia. Fins i tot va inventar-se recomanacions que després va descobrir que eren falses.  I finalment, per a que la deixés en pau d’una vegada, va accedir d’anar al seu taller a veure les seves pintures que prèviament li havia ensenyat en fotografies de molt mala qualitat, segons ell.

Va dir-li que aniria cap a dos quarts de quatre de la tarda i es va apuntar una adreça prop de la plaça de toros  Monumental  de Barcelona.

A l’hora en punt i amb ganes d’enllestir el compromís,  prem el timbre i... no s’ho podia creure !!!. El personatge en qüestió, obre  la porta  amb un batín estampat en arabescos de coloraines que el podria dur l’Arturo Fernández en una pel·lícula espanyola dels anys seixanta.

Així de resquitllada,  en una habitació que tenia la porta oberta, veu  una ampolla de xampany dins una glaçonera  i dues copes al costat; tot estudiadament col·locat en una tauleta baixa de fòrmica.

-Si he de veure els quadres, hauràs d’obrir més llums-, li diu. Realment, en tot plegat, veu la preparació d’un Don Juan de pa sucat amb oli. I per a fer conjunt amb l’escenografia, les parets eren plenes d’ uns quadres horribles. No s’equivocava amb el judici que ja tenia fet veient les  imatges en paper.

Va obrir més llums i, encara pitjor. Aquelles “obres d’art” eren indescriptiblement dolentes . I a sobre, ell,  dient que es sentia deixeble de Matisse i de Picasso.

Una altra ja se’n hauria anat al primer cop d’ull de tot el panorama. Però no... la seva educació de col·legi de monges li manava  seguir mirant una per una aquelles teles mal embrutades.

En això, nota una ma, seguida d’un braç, que es posa a sobre d’una de les seves espatlles, com a fent veure que la guiava per admirar les seves meravelles.

Sent que el te massa prop. Tan a prop que li demana, sis plau, que s’aparti i que li deixi mirar al seu aire ja que és el que havia anat a fer. Això últim recalcant-ho bé.

I aquí van començar els despropòsits.

- Estic enamorat de tu. Et somnio cada nit. No et puc treure del cap. Quan pinto penso que m’estàs mirant.... Ets la meva musa !!!

Es treu la bata, que la deixa caure al terra, i es queda amb calçotets estampats de lleopard, alhora que intenta abraçar-la i petonejar-la.

Fins aquí hem arribat, pensa  la musa. La humiliació com a professional i com a dona va ser majúscula. S’havia cregut , que cauria rendida pels seus encants ?

Agafa la bossa i li diu que el seu marit l’està esperant al carrer i que li explicaria fil per randa el seu comportament.

Naturalment, el seu marit no l’esperava al carrer ni li hauria explicat res, no fos que es fes una idea equivocada del que és un taller d’artista.